Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

Josep Estruch i Cumella

16/7/2021

Barcelona  10/6/1844  - Barcelona 6/11/1924

 

Figura 1. Josep Maria Marquès, Retrat de Josep Estruch i Cumella (1905). (Col·lecció particular, Barcelona.)

Figura 2. Casa i armeria de Josep Estruch a la plaça de Catalunya, construïda el 1887 i enderrocada el 1901.

Figura 3. Vista de l’interior de l’Armeria Estruch.

Figura 4. Vista del gran saló de la col·lecció Pauilhac a París. Imatge publicada al fullet Un museo español en París de José Lázaro Galdiano.

Figura 5. Vista del saló principal de la Casa Estruch a la plaça de Catalunya (c. 1900). Fotografia: Joan Vidal i Ventosa. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

Figura 6. Vista d’un saló de la Casa Estruch a la plaça de Catalunya (c. 1900). Fotografia: Joan Vidal i Ventosa. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

Figura 7. Vista d’un gabinet de la Casa Estruch a la plaça de Catalunya (c. 1900). Fotografia: Joan Vidal i Ventosa. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

Figura 8. Vista del dormitori del propietari de la Casa Estruch a la plaça de Catalunya (c. 1900). Fotografia: Joan Vidal i Ventosa. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

Figura 9. Gaetano Gandolfi, Verge amb el Nen i sant Joan Baptista nen. Pintura de la col·lecció Estruch venuda en subhasta a Barcelona el 2014.

Figura 10. Vista de l’entrada al pis principal de la Casa Estruch a la plaça de Catalunya (c. 1900). Fotografia: Joan Vidal i Ventosa. (Arxiu Fotogràfic de Barcelona.)

La fortuna de la família de Josep Estruch i Cumella va ser obra del seu pare, Ramon Estruch i Ferrer (Sitges, 1816 - Barcelona, 1884), un indiano que va fer inversions importants en els ferrocarrils i en la banca; políticament molt vinculat al general Prim, que va ser diputat a Corts i, després, senador en diverses legislatures. El seu fill (figura 1), per contra, no va destacar com a home de negocis sinó com a col·leccionista, especialment reconegut en el camp de les armes i les armadures. El prestigi d’aquesta col·lecció residia en la magnitud que tenia —més de 1.200 peces de gran antiguitat i raresa—, però també en la instal·lació espectacular —oberta al públic— i en l’existència d’una reconeguda i luxosa publicació amb 166 reproduccions fototípiques, Museo-Armería de Don José Estruch y Cumella (Barcelona, 1896), veritable llibre de culte per a tots els afeccionats a les armes, que el 1976 va ser objecte d’una reedició facsímil. Abans d’aquesta edició del 1896, feta amb clara intenció venedora, Estruch havia publicat un fullet més modest, Catálogo del Museo Armería de Don José Estruch (Barcelona, La Academia, 1888), però més ric d’informació sobre les peces i la seva procedència. Es va publicar per l’obertura al públic de la col·lecció simultàniament amb l’Exposició Universal.

Després de la mort del pare, i en plena possessió de la fortuna familiar, el 1887 Josep Estruch es va fer construir, per l’arquitecte Pere Falqués, una casa d’habitatges de quatre plantes a la rambla de Catalunya, aixecada en un solar que ara forma part de la mateixa plaça de Catalunya (figura 2). El propietari es va reservar com a residència tot el pis principal, però també bastí un pavelló adjunt amb una porta directa al carrer on va instal·lar l’armeria, en un gran saló que feia 22 metres de llarg, per 10 d’amplada i 7 d’alçada (figura 3). Aquest pavelló tenia un soterrani amb un taller on es reparaven i restauraven les armes a càrrec d’un mestre armer. La situació financera de Josep Estruch es va anar deteriorant i per això va posar a la venda la col·lecció d’armes, d’aquí l’edició del catàleg il·lustrat del 1896. La venda es va concretar el 1898 i el comprador fou un particular estranger, el francès Georges Pauilhac (Tolosa de Llenguadoc, 1871 - París, 1958), que tenia una col·lecció d’armes antigues i d’arts decoratives, primer a Tolosa, fins que el 1911 es feu bastir una nova residència a l’avinguda de Raymond Poincaré, a París, que avui encara es conserva. El 1927 José Lázaro Galdiano la va visitar i en va publicar una descripció il·lustrada (figura 4) en un fullet de la seva editorial La España Moderna, amb el títol Un museo español en París. Aleshores, a més de la col·lecció Estruch, Pauilhac també havia adquirit a Madrid el notable conjunt d’armes del marquès de Casa Torres.

Abans de la venda de l’armeria Estruch es van produir a Barcelona diverses denúncies periodístiques, inclosa una del mateix Santiago Rusiñol, però sense cap resultat. Segons l’inventari del 1888 la col·lecció comprenia un total de 1.207 peces: armes blanques, armes de foc, armadures, escuts, canons, banderes i tota mena d’objectes associats a la indumentària militar. Era un conjunt molt destacat, amb peces de gran raresa i qualitat. La venda de la col·lecció va ser una enorme pèrdua patrimonial, però l’Ajuntament de Barcelona estava aleshores molt endeutat per l’organització de l’Exposició Universal del 1888 i tampoc la Diputació no va mostrar cap interès per protegir aquest conjunt extraordinari. En dispersar-se la col·lecció Pauilhac, les millors peces d’armament —quasi totes Estruch— passaren, el 1964, al Musée de l’Armée, als Invalides de París, on ara es troben.

La fama de l’armeria ha deixat en una certa penombra la col·lecció de pintura que Estruch va poder conservar al llarg de tota la seva vida, però que fou venuda a baix preu i amb gran precipitació per la Sala Parés en dues subhastes celebrades el 30 d’octubre de 1925 i el 12 i el 13 d’abril de 1926, just a l’inici de l’etapa Maragall de la galeria. La causa de les presses venia donada perquè les pintures eren la garantia d’un crèdit de 350.000 pessetes amb el Banc Hispano Colonial, i aquest se’n volia assegurar el cobrament previ a tot el tràngol de la testamentaria. De la pinacoteca es conserven dos inventaris inèdits i un ampli reportatge, de data desconeguda però anterior a 1901, amb 23 fotografies de Joan Vidal i Ventosa (1880-1966) que mostren parts de l’interior del domicili de Josep Estruch a la plaça de Catalunya on eren penjats els quadres (figura 5 i figura 6). Aquestes imatges es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on també es troben fotografies individuals de 59 pintures que ens permeten ampliar la informació sobre gairebé una quarta part de la pinacoteca.

El primer inventari de la pinacoteca Estruch es conserva a l’Arxiu Municipal de Sant Boi de Llobregat (annex 1), localitat on la família tenia diverses propietats. És una relació manuscrita pulcrament cal·ligrafiada, en net, amb petits afegitons en llapis, probablement del mateix col·leccionista, que relaciona clarament dos blocs d’obres. Un primer grup, el configura la pintura antiga que comprèn 232 peces, inventariades una per una, amb indicació del títol o el tema, amb menció de l’autor o l’atribució d’escola i amb les mides. Sovint també hi trobem una sumària descripció, més esporàdicament una indicació de procedència o l’opinió d’algun expert consultat i, sempre anotat en llapis, un preu que es pot interpretar com el d’adquisició però certament arrodonit. Aquesta part, la pinacoteca antiga, és la que era considerada pel seu propietari com la més important, singular i valuosa. Sabem pel mateix inventari, però, que la casa allotjava una segona col·lecció formada per 140 o 150 cuadros modernos, que se citen de manera abreujada amb només el nom de l’autor i el nombre de peces, i que es taxen genèricament per mil pessetes cadascun. La llista de noms i de peces no pretén ser completa sinó que simplement indica que, entre d’altres, hi ha obres de Marqués, Vayreda, Armet, Meifrèn, Roig, Urgell, de Riquer, Cusachs, Masriera, Gómez, Bauzà, Martí Alsina, Benlliure, Ribera, Caba, Miralles, Tamburini i Llovera. A la vista del reportatge fotogràfic, es veu molt clarament que les obres antigues ocupen les zones més nobles i públiques de l’habitatge, mentre que les dels pintors moderns —normalment representats en formats més petits— es disposen als espais més íntims i familiars, com els gabinets privats i el dormitori (figura 7 i figura 8).

El segon inventari de la pinacoteca Estruch es conservava en la documentació de la Sala Parés i ara es troba a l’arxiu del MNAC. És una còpia mecanografiada de l’anterior però en presenta alguna petita variant d’un cert interès, com algunes mencions més a les opinions dels experts —de Sanpere i Miquel, de Tomàs Moragas o de Miquel Utrillo— sobre l’atribució i el preu de determinades peces. En aquest inventari falten les pàgines corresponents als núm. 160 a 165, que corresponen a retrats de la família, pares i avis del propietari, i que foren retirats de la subhasta pels hereus del senyor Estruch. Tampoc no hi ha cap menció dels autors moderns, però en aquest cas és segur que la col·lecció moderna també es va vendre perquè aquests quadres figuren en els fulls de mà que s’imprimiren per a les tres sessions de la subhasta, que també es conserven al mateix arxiu.

Una darrera variant entre tots dos inventaris documenta que quatre pintures de la sèrie antiga foren substituïdes del primer inventari perquè el propietari, conscient que la hipoteca amb el banc no permetria heretar la col·lecció als seus familiars, va decidir regalar quatre peces al seu nebot Ramon Ferrer i Estruch (Barcelona, 1868-1931), marquès de Cornellà. En concret, li va regalar: 1) un Sant Bru de cos sencer aleshores atribuït a Zurbarán (inv. núm. 9) i que ara al MNAC, on es conserva, s’atribueix a Claudio Coello, i que fou substituït per una còpia de Velázquez feta per Simó Gómez; 2) un retrat anònim de mig cos d’un militar de l’època de Felip V (inv. núm. 99), que fou canviat per un suposat Viladomat amb el tema del Purgatori; 3) un Ecce Homo atribuït a de Morales (inv. núm. 129), que ara al museu es presenta com anònim, i que va ser suplantat per una Verge, el Nen i sant Joan dins l’estil de Correggio, i 4) el Retrat de frare dominic atribuït a Sassoferrato (inv. núm. 156), que va ser bescanviat per una taula gòtica amb l’Oració a l’Hort i atribuïda a Martin Schongauer. Aquest grup de quatre pintures va ser ampliat pel nou propietari, Ramon Ferrer i Estruch, en adquirir en la subhasta la millor peça medieval, les tres taules de Jaume Huguet que després citarem, i un Retrat de marí atribuït a Vicente López (inv. núm. 198), que avui sabem que representa el capità de fragata Pedro Aznares i que cal donar a Bernardo López, fill de Vicente López. Totes sis pintures formen el lot, de procedència Estruch, que van ingressar al museu el 1935 amb el donatiu de Maria Badeitgs, vídua del marquès de Cornellà.

La pinacoteca de Josep Estruch era molt menys important que l’armeria perduda. Pel que hem pogut conèixer fins ara, no contenia cap obra de qualitat excepcional, però per la dimensió, el contingut i la procedència de determinades peces resulta molt significativa del tipus de col·leccionisme i dels gustos decoratius dels darrers vint anys del segle xix. No és aquest el lloc per entrar en el detall de l’inventari d’aquesta pinacoteca, però potser val la pena de comentar la procedència d’algunes peces i la importància del conjunt. La passió pels objectes antics va ser una característica forta i evident de la personalitat de Josep Estruch al llarg de tota la seva vida. En primer lloc, es va abocar a les armes, però també la pintura antiga va formar part de la seva curiositat com a col·leccionista. Com a comprador de pintura participà encara de la tradició de les grans pinacoteques barcelonines, com la de Josep Carreras d’Argerich o la de Sebastià Anton Pascual, encara enlluernades pels grans noms de la pintura italiana i flamenca, segons el model clàssic de les col·leccions reials espanyoles; i que a l’hora de la veritat eren formades segurament per còpies antigues més o menys bones d’aquests grans mestres més que per originals de primer ordre.

Estruch també aspirava a una pinacoteca internacional i va tenir la fortuna de proveir-se d’obres en alguna de les vendes que dispersaren l’enorme patrimoni dels comtes d’Altamira, potser la que va seguir a la mort de José María Osorio de Moscoso y Carvajal Vargas (1828-1881), setzè comte d’Altamira, però també duc de Sessa i duc de Maqueda, marquès d’Astorga i comte de Trastàmara, entre altres títols, o potser la que aquest mateix personatge va fer cap el 1870, poc després d’heretar el títol en morir el seu pare, Vicente Pío Osorio de Moscoso y Ponce de León (1801-1864), quinzè comte. Per diversos indicis, és gairebé segur que el pare del col·leccionista, Ramon Estruch i Ferrer, participà en la compra d’aquest fons Altamira, atesa la cronologia i l’activitat a Madrid, com a diputat i després com a senador, la qual li facilitaria l’accés a aquesta mena d’informació. En l’inventari Estruch se citen quaranta pintures d’origen Altamira, i encara que algunes atribucions de mestres italians —com ara Correggio— semblen fantasioses a la vista de les fotografies disponibles, n’hi ha d’altres de perfectament acceptades, com una sèrie uniforme de cinc grans teles (198  260 cm) amb la Història de Tobies d’Andrea Vaccaro, complementària de la conservada des del 1904 al MNAC. O el d’una gran Adoració dels pastors (230  340 cm) signada per Paul de Vos, o un Sant Francesc en meditació firmat per Seghers, o dues teles que fan parella amb Sant Domènec i Sant Ignasi atribuïdes a Gaspar de Crayer. D’aquest origen, també hi ha diverses entrades d’inventari relatives a pintures d’escola espanyola, amb atribució a Luis de Vargas, Zurbarán i Murillo, que semblen de difícil viabilitat. El suposat Luis de Vargas, el podem conèixer perquè es va publicar a la portada del núm. 70 de Vell i Nou, del juliol del 1918.

Les peces més conegudes de la col·lecció Estruch, i segurament les millors, són les que han passat al museu amb el ja citat donatiu de Maria Badeitgs, marquesa de Cornellà. D’aquestes convé recordar que una de les més populars ja aleshores era el retrat de Fra Alonso de Santo Tomás, avui atribuït a Juan Bautista Maíno (Inv. MNAC 24370), que va participar en l’Exposició d’Art Antic del 1902 (núm. 613) i en la de retrats del 1910 (sala 1, núm. 13), i que es va publicar com a portada del núm. 76 de Vell i Nou, de l’octubre del 1918, sempre amb la tradicional atribució al pintor italià Sassoferrato. D’un cert interès és la pintura descrita a l’inventari amb el número 167, ja aleshores correctament atribuïda al pintor bolonyès Gaetano Gandolfi (1734-1802), i que va tornar a sortir al mercat en una subhasta de Balclis celebrada a Barcelona el 27 de febrer de 2014 (lot 1245) (figura 9).

Un cas especial el tenim en la monumental primera entrada de l’inventari, una enorme tela de 2,46  3,70 m, que representa Ferran VII i la seva cort adorant la Sagrada Forma a la sagristia del monestir de l’Escorial. Era disposada al saló principal de la casa i en podem tenir una certa idea sobre l’aspecte gràcies a les dues fotografies que ens mostren aquest ambient (figura 5). Per l’inventari sabem que procedia de la galeria del duc d’Osuna i que fou adquirida a Madrid el 1890. En el catàleg publicat per Narciso Sentenach per a la subhasta Osuna, aquest quadre, però, no hi apareix. A l’inventari també s’indica amb poca convicció que podria atribuir-se a Goya. La seva taxació és la més alta de totes, 25.000 pessetes, i també s’hi indica que aquest ja fou el preu pagat pel quadre en el moment de l’adquisició. Amb una informació gràfica tan precària és absolutament temerari suggerir cap nom com a autor de la tela, que s’endevina d’una escassa qualitat artística però d’un cert valor documental i històric.

L’aspecte que ara més ens interessa de la pinacoteca Estruch és la presència d’obres medievals o del primer Renaixement procedents del mercat antiquari local. Aquesta mena de peces aleshores començaven a ser objecte d’estudi i de valoració estètica i comercial. Es tracta d’un conjunt de trenta-quatre taules, alguna de les quals presenta una primera i aproximada atribució a Martorell, Borrassà, Vergós o Huguet, feta per Salvador Sanpere i Miquel o per Tomàs Moragas, mentre que la majoria es presenten com a anònimes. Entre les identificables cal fer esment d’un grup molt destacat d’onze taules d’un retaule de Pere Mates dedicat a la Vida de sant Joan Baptista, datat el 1536, que ara es conserven repartides entre el Museu d’Art de Girona (sis peces), el MNAC (una peça) i la resta en col·leccions particulars de Madrid. Un altre grup, el conformen les tres taules del taller de Jaume Huguet que, procedents de l’església de Sant Martí de Pertegàs a Sant Celoni, ara es conserven al MNAC. Representen un Calvari, el Martiri de sant Bartomeu i una Mort de santa Maria Magdalena, i també van entrar al museu el 1935 amb el llegat de Maria Badeitgs. Dues altres taules gòtiques d’Estruch han anat a parar al mateix museu, però en aquest cas mitjançant la col·lecció de Maties Muntadas, que les devia adquirir en la subhasta del 1925. Aquestes dues peces, pel fet de dur un mateix marc i venir agrupades d’antic, s’ha dit que formaven part d’un mateix retaule i que representen Sant Jordi (Inv. MNAC 64056) i Sant Julià (Inv. MNAC 64057), encara que l’estil n’acredita prou clarament un origen divers (figura 10). En l’inventari Estruch es recullen seguides, amb els núm. 39 i 40, però en canvi per la segona es pot precisar que «procede de una antigua capilla que había junto a Gerona» i es declara, fantasiosament, que és un retrat del comte Ramon Berenguer. Aquesta circumstància li va donar, segons el parer dels afeccionats de l’època, un gran valor i per això fou l’única pintura d’Estruch publicada en el volum Artes antiguas y modernas: recopilación de objetos de arte más notables de todas las provincias españolas (Ciutat de Mallorca, Fotografías y Fototypias de Sellarés Hermanos, 1893). Un darrer grup d’obres medievals ara s’atribueix a Ramon Solà II i el formen quatre compartiments d’un retaule dedicat a Sant Benet i santa Escolàstica, procedent de la catedral de Girona i que ara es troben en col·leccions particulars. Sabem segur, per les reproduccions fotogràfiques, que Estruch tenia dues taules d’aquest grup, la de Sant Benet dirigint la construcció d’un temple i la de Sant Benet que destrueix els ídols. Un bancal gòtic amb tres profetes, que ara no sabem on es troba, també era bastant valorat, ja que va formar part de l’exposició del 1902 (cat. núm. 253) i fou publicat com a portada del núm. 75 de Vell i Nou, del 15 de setembre de 1918.

La pinacoteca de Josep Estruch tenia una orientació molt eclèctica, atès que feia conviure obres de mestres del Barroc espanyol i internacional amb peces d’art medieval català i amb teles d’artistes barcelonins d’èxit dels anys vuitanta i noranta del segle xix com a complement decoratiu de la seva residència. La qualitat del conjunt era, pel que es pot jutjar, bastant irregular, però s’ha de reconèixer que Estruch va obtenir algunes peces interessants. En tot cas, cal tenir present que el prestigi de la col·lecció va ser molt alt en l’època del propietari, entre altres raons perquè ell va fer una política activa de publicitat, obrint la seva casa als experts, cedint les peces per a les exposicions i afavorint-ne la publicació en revistes especialitzades. L’existència del reportatge del fotògraf Joan Vidal i Ventosa és una altra prova d’aquest afany de notorietat del col·leccionista, que avui ens permet conèixer quina mena de muntatge va tenir en el seu moment d’esplendor, i que fa d’aquesta pinacoteca la primera i quasi l’única de les col·leccions vuitcentistes barcelonines que es poden documentar de forma gràfica, la primera que tenim, doncs, el privilegi de contemplar d’una manera quasi completa.

Bibliografia i fonts

Bassegoda, Bonaventura. «Tres episodis de la història del col·leccionisme a Catalunya. Josep Puiggarí i les exposicions de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, la pinacoteca de Josep Estruch i Cumella i el Palau Maricel de Charles Deering». A: Bassegoda, Bonaventura (ed.). Col·leccionistes, col·leccions i museus: Episodis de la història del patrimoni artístic de Catalunya. Bellaterra [etc.]: Universitat Autònoma de Barcelona [etc.], 2007. (Memoria Artium; 5), p. 119-152.

Blasco-Martel, Yolanda; Sudrià i Triay, Carles. El Banc de Barcelona, 1874-1920: Decadència i fallida. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2016.

Catálogo del Museo Armería de Don José Estruch. Barcelona: Establecimiento Tipográfico Editorial La Academia, 1888. (Hi ha una edició facsímil amb pròleg de José Luis Calvó publicada el 1985 per la secció catalana de l’Asociación de coleccionistas «El Cid», que tenia la seu aleshores al Museu Militar de Montjuïc.)

«El donatiu de la marquesa de Cornellà». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. 5, núm. 55 (desembre 1935), p. 363-373.

Estruch y Cumella, José. Museo-Armería de Don José Estruch y Cumella: Reproducción fototípica de los ejemplares más notables que en él se conservan. Barcelona: [s. n.], 1896. (Hi ha una edició facsímil del 1976 feta per Puvill Editor, Barcelona, amb una breu presentació d’Eduardo de Mora Amell.)

Garcia Llansó, Antoni. Armas y armaduras. Barcelona: Tipografía de Luis Tasso, 1895.

Graells i Puig, Eudald. «El Museo Armería Estruch». Destino [Barcelona], núm. 1.327 (12 gener 1963), p. 43-45. També disponible en línia a: <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1339163> [Consulta: 3 juny 2019].

Lázaro Galdiano, José. Un museo español en París. Madrid: La España Moderna, 1927. (Abans s’havia publicat al diari La Época, Madrid, 7 de maig de 1927.)

Maragall, Joan A. Història de la Sala Parés. Barcelona: Selecta, 1975, p. 149 i 154.

Bonaventura Bassegoda

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal