Llista de fitxes Web del projecte

Josep Salat i Mora

4/9/2020

Cervera (Segarra) 7/6/1762  - Igualada (Anoia) 2/5/1832

Medallística Numismàtica

 

Figura 1. Portada del Tratado de las monedas labradas en el principado de Cataluña con instrumentos justificativos. Antoni Brusi, Barcelona, 1818. (Biblioteca Joaquim Folch i Torres - Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Figura 2. Portada del tom 2, que conté un ric apèndix documental, del Tratado de las monedas labradas en el principado de Cataluña con instrumentos justificativos. Antoni Brusi, Barcelona, 1818. (Biblioteca Joaquim Folch i Torres - Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Figura 3. Florí d’or d’Aragó d’Alfons el Magnànim (1416-1450) encunyat a la seca de Mallorca. Per a saber la llei de l’or, Josep Salat el va lliurar a l’argenter Salvador Paradaltas, que va tallar-ne un tros per a fer l’assaig al foc. Es troba damunt de la làmina II cat. núm. 5 del Tratado de las monedas labradas en el principado de Cataluña con instrumentos justificativos (1818), en la qual es representa el mateix florí després de l’assaig. (Gabinet Numismàtic de Catalunya i Biblioteca Joaquim Folch i Torres - Museu Nacional d’Art de Catalunya.)

Figura 4. Manuscrit conservat a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres que conté la tercera part inèdita del Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña con instrumentos justificativos. (Arxiu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, Barcelona.)

Jurista, col·leccionista de monedes i numismàtic interessat, també, en la història de la literatura catalana, Josep Salat i Mora va néixer a Cervera, on va ser batejat a l’església parroquial de Santa Maria el 7 de juny de 1762. Estudià humanitats, filosofia i dret a la Universitat de Cervera, en la qual es va doctorar en lleis als vint-i-dos anys i en va ser docent d’aquesta darrera matèria. És un exemple arquetípic d’antiquari i historiador il·lustrat en el sentit que la col·lecció de moneda catalana que aplegà, i que ell mateix va qualificar d’única al país, no era un fi en si mateixa sinó un mitjà en què fonamentar les seves recerques numismàtiques combinant-les hàbilment amb la documentació d’arxiu que també va aplegar amb cura. El resultat dels seus afanys van ser els dos toms del Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña, publicats a Barcelona el 1818 (figura 1 i figura 2), i un tercer tom que va romandre manuscrit i inèdit (figura 4). En una data indeterminada va afegir als dos toms inicials un suplement documental imprès els darrers textos del qual daten del 1820. La publicació d’aquest corpus pioner li va valer l’ingrés com acadèmic numerari a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1822 i com a corresponent a la Real Academia de la Historia en una data indeterminada. Va mantenir correspondència i contacte amb els principals historiadors i col·leccionistes de moneda catalans coetanis, com el pare Jaume Pasqual, del monestir de Bellpuig de les Avellanes.

Residí a Igualada on es va casà amb Francesca Matheu, filla d’un notari, el 1806. En aquell moment era advocat i assessor del duc de Medinaceli a la baronia de la Conca d’Òdena. Va dedicar precisament el seu Tratado al duc buscant un mecenatge que no sembla que trobés. El 1816 encara hi residia fent constar, en demanar el permís de publicació dels dos toms citats, que era advocat de la Reial Audiència de Barcelona i procurador patrimonial de l’esmentat duc a les seves baronies de la Conca d’Òdena i de la Llacuna. També va residir a Barcelona fins que el 1829, ancià, cec i amb dificultats econòmiques, va tornar a Igualada, on va morir a l’edat de setanta anys i hi va ser enterrat. No va tenir descendència i la seva herència, a la mort de la seva esposa, va recaure en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A la Reial Acadèmia de Bones Lletres llegà els seus llibres i el manuscrit i les planxes del seu frustrat tercer tom del Tratado, del qual el numismàtic, col·leccionista i acadèmic Joaquim Botet i Sisó en donaria ressò al butlletí acadèmic el 1912.

L’aportació fonamental de Salat va ser en el camp de la numismàtica catalana medieval i moderna, de la qual va ser fundador indiscutible. En el seu Tratado va classificar, documentar i estudiar, per primer cop sistemàticament i de manera global, cent vuitanta monedes i medalles encunyades al territori de Catalunya des de l’edat mitjana fins als seus dies. Per a aquesta tasca utilitzà prioritàriament la seva col·lecció alhora que els exemplars d’altres monetaris amb el complement de la recerca arxivística en els fons documentals coetanis. Ambdues fonts troben el seu reconeixement en els gravats i en l’apèndix documental que acompanyen l’obra.

La publicació de les monedes en sis làmines calcogràfiques —la darrera aprofitada del segon dels Balances demostrativos publicats per Joan d’Amat (1813)— segueix els usos tradicionals de la disciplina. Cada moneda reproduïda a les làmines està numerada i, en un annex, classificada i comentada. En la descripció es fixa la procedència de la peça i es remarca el grau de raresa, entre altres dades d’interès. El fet que assenyali el monetari d’origen és important perquè permet reconstruir —encara que parcialment— el contingut de les diverses col·leccions consultades. Evidentment, la majoria de peces són pròpies i només reproduïa les monedes d’altres col·leccions si no les posseïa en la seva. En aquest cas el contacte podia ser directe o bé recollint una notícia publicada o bé aconseguida, via corresponsalia, d’algun col·lega. En el ja esmentat tercer tom inèdit hi va afegir encara set làmines més.

Les motivacions bàsiques de Salat en emprendre una obra que li va ser tan costosa en tots els sentits són dues. En l’encapçalament del Tratado exposa una finalitat pràctica i utilitària. En particular menciona la «necesidad que hay de saber su valor y curso en varias épocas, y la correspondencia con la moneda corriente». A continuació reforça aquesta necessitat tot exposant que «son frecuentes los litigios que se ventilan en los tribunales sobre la correspondencia de la moneda menuda de terno, y la de plata barcelonesa con la corriente». La formació jurídica de l’autor dona veracitat a la seva afirmació basada, probablement, en l’experiència personal. Ara bé, més endavant, el mateix autor fa gravitar el seu treball dins del projecte impulsat per la Reial Acadèmia de Bones Lletres d’estudiar la història de Catalunya i reflectir-la en una obra que havia de contemplar la numismàtica com a font històrica i que, com és ben conegut, no s’arribà a culminar. Aquesta filiació de la seva obra no va revestir el caràcter d’oficial sinó que Salat la va assumir de manera particular i per iniciativa pròpia com una contribució personal a la construcció de la història de Catalunya. En definitiva, el van moure la utilitat pràctica i el coneixement històric. No consta si la primera previsió va ser acomplerta però sí que va aconseguir assentar les bases de la numismàtica catalana.

Les dificultats econòmiques d’edició del seu Tratado el van obligar, el 1819, a pactar el lliurament de la seva col·lecció a la Junta de Comercio, retenint-la en comodat, a canvi de la compra de cent exemplars dels dos toms. El 1829 la seva muller va demanar a la Junta lliurar el monetari de manera definitiva i aquesta va ubicar la col·lecció a la Casa Llotja de Mar, el 1830. En aquesta seu hi va romandre fins que l’organisme —aleshores, Junta Provincial de Agricultura, Industria y Comercio— la diposità el 1881 al Museo Provincial de Antigüedades, ubicat a la capella de Santa Àgata. Allí es va disposar en unes vitrines instal·lades al presbiteri. En el catàleg de la col·lecció publicat per Elias de Molins el 1888 es cataloga de manera individual el monetari de Salat, que consta de 796 monedes i 33 medalles. D’aquestes, 354 eren peces duplicades o sense classificar pel seu mal estat de conservació. Podem detallar que el conjunt estava integrat per 96 monedes romanes, 7 d’Hispània, 1 de visigoda, 155 de catalanes i, la resta, peces diverses amb medalles de proclamació i jura i alguna de commemorativa. Elias de Molins fa constar que algunes peces es devien d’integrar amb posterioritat atès que van ser emeses després de la mort del numismàtic. L’interès del col·leccionista estava clarament orientat envers el numerari de la Catalunya medieval i moderna, cosa que aleshores era una novetat i, per això, el seu recull va continuar sent bàsic en la preparació dels successius estudis en aquesta matèria. El 1934 els fons numismàtics del museu es van dipositar al Gabinet Numismàtic de Catalunya. Aquesta institució, constituïda el 1932 per la Junta de Museus de Barcelona, és la que avui —com a departament del Museu Nacional d’Art de Catalunya— guarda el monetari de Salat amb les peces integrades a la resta del seu fons.

Bibliografia i fonts

Botet i Sisó, Joaquim. Les monedes catalanes. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1908-1911. 3 vol.

Botet i Sisó, Joaquim. «Notícia del volum tercer del “Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña por el Dr. D. Josef Salat”». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1912. Vol. 6, núm. 46 (abril-juny 2012), p. 294-307. També disponible en línia a: <https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201767/276527> [Consulta: 4 juny 2019].

Campabadal, Maria. La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona en el segle xviii. L’interès per la història, la llengua i la literatura catalanes. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

Crusafont, Miquel de. Glossari català de numismàtica. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, IEC, 2017, p. 538.

Elias de Molins, Antonio. Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona. Barcelona: Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos, 1888.

Estrada-Rius, Albert. «El col·leccionisme numismàtic en l’obra de Josep Salat». Cinc segles de numismàtica catalana. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007, p. 47-51.

Estrada-Rius, Albert. «Josep Salat, pare de la numismàtica catalana». Cinc segles de numismàtica catalana. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007, p. 42-46.

Estrada-Rius, Albert. «Monetaris i col·leccionistes eclesiàstics catalans a l’entorn del 1800». Cinc segles de numismàtica catalana. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2007, p. 52-56.

Molas, Pere; Duran, Eulàlia; Massot, Josep. Diccionari biogràfic de l’Acadèmia de Bones Lletres. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres: Fundació Noguera, 2012.

Rada, Juan de Dios. Bibliografía numismática española o noticia de las obras y trabajos impresos y manuscritos sobre los diferentes ramos que abraza la numismática debidos a autores españoles o a extranjeros que publican en español y documentos para la historia monetaria de España. Madrid: M. Tello, 1886.

Razquin, Josep M. Gent de la Segarra. Barcelona: Proyectos Editoriales y Audiovisuales CBS, 1998, p. 291-292.

Salat, Josep. Tratado de las monedas labradas en el principado de Cataluña con instrumentos justificativos. Barcelona: Antoni Brusi, 1818.

Torres i Amat, Fèlix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña, Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836.

Albert Estrada-Rius

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal