Manuel Rocamora Vidal

20/7/2021

Barcelona  2/4/1892  - Barcelona 6/2/1976

Manuel Rocamora Vidal (figura 1) va ser un prolífic col·leccionista principalment d’indumentària, però també d’un notable nombre de sèries més, entre les quals destaquen les de ceràmica, targetes de visita, exlibris, gravats, reclams publicitaris, mascarons de proa, autòmats, llibres i documents antics, ephemera i altres curiositats. Va estar sempre a favor de mostrar les seves col·leccions al públic, motiu pel qual va fer nombroses donacions i també va cedir peces a exposicions. Va aplegar, segons declarà a la premsa, una quarantena de sèries de diverses tipologies a casa seva, un palauet isabelí situat al carrer de Ballester, núm. 12, del barri del Putxet de Barcelona, que va assolir l’aparença d’un museu. Allà hi va contenir també el seu repertori d’indumentària antiga (figura 2), col·lecció per la qual és reconegut i que sempre considerà preeminent. La donà, aleshores en la seva totalitat, a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1969. En comparació amb la seva labor com a col·leccionista, han passat inadvertides les seves facetes com a pintor i escriptor, i també les seves contribucions en l’àmbit cultural a la ciutat de Barcelona. Rocamora és definible com una persona polifacètica i d’amplíssima cultura, adquirida gràcies al seu afany de coneixement, que el va portar a ser un estudiós dels temes que més li interessaven, com la història de la indumentària o de la ciutat de Barcelona, l’aerostàtica, la botànica i la música clàssica, entre d’altres. Els freqüents viatges realitzats per Espanya, Europa i Amèrica li van permetre convertir-se en tot un poliglot, ja que coneixia el català, el castellà, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany. La bonança econòmica de la qual va gaudir tota la vida, sumada al fet que mai no es va casar ni va tenir fills, li va permetre dedicar-se sempre a les seves aficions, atès que la seva família pertanyia a l’alta burgesia barcelonina i era posseïdora d’una notable fortuna. La branca del seu pare, Marcos Rocamora Pujolà, era propietària d’una fàbrica de sabó i espelmes de seu que arribà a ser una de les més importants del sector gràcies a l’exportació de sabó a Cuba i Puerto Rico; mentre que per la banda de la seva mare, Ana Vidal Sala, es tenia en propietat la casa naviliera Sala y Vidal, que importava cotó i altres fibres de l’Havana i dels Estats Units en vaixells de vapor. El matrimoni va tenir quatre fills: Antonio, Manuel, María Ángeles —que morí molt jove— i Carmen.

El col·leccionista estava molt implicat en la vida social barcelonina. Es relacionava amb personalitats del món de les arts, les lletres i la cultura, a més de burgesos i aristòcrates: els artistes Ismael Smith, Mariano Andreu, Josep Maria Gol, Manolo Hugué i Olga Sacharoff; les escriptores Caterina Albert (amb el pseudònim de Víctor Català) i Aurora Bertrana; el compositor Frederic Mompou i la soprano Mercè Plantada; les ballarines Carmen Tórtola Valencia i Àurea de Sarrà; la dama de la burgesia Isabel Llorach… Farem una menció especial als pintors Ramon Casas i Hermen Anglada Camarasa, amb els quals compartia vincles familiars. La neboda de Casas, Catalina Nieto, contragué matrimoni amb el germà de Manuel, Antonio Rocamora; mentre que Beatriu Anglada Camarasa, germana d’Hermen, es casà amb José Rocamora Pujolà, oncle patern del col·leccionista.

Com s’ha esmentat anteriorment, a part de ser col·leccionista, també va practicar la pintura i l’escriptura al llarg de la seva vida, encara que sense perseguir beneficis econòmics. Pel que fa a la faceta pictòrica, va cursar estudis a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, on va ser deixeble del pintor Fèlix Mestres. La seva producció, encara inèdita, es pot comptabilitzar en més de dos-cents olis sobre tela, a més de dibuixos i gravats. Va tractar especialment paisatge, natures mortes i floreres, en què assolí unes composicions realistes, decoratives i de regust academicista. Participà en una trentena d’exposicions individuals i col·lectives, en galeries barcelonines com La Pinacoteca, Galeria Syra, Galeries Argos o Galeries Laietanes; o bé en certàmens com l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), les diferents edicions de l’Exposició de Primavera (1932-1936), l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1942 i 1944) i la Municipal de Belles Arts (1951). Les crítiques que en va fer la premsa mostren una acollida moderada de la seva obra. Com a reconeixement, va rebre la medalla d’or del premi Josep Masriera i Manovens (1928), atorgada per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

La seva producció literària, que passà molt desapercebuda en l’època, abasta una vintena d’obres entre llibres i fullets, textos per a capítols de llibres, catàlegs, articles i actes de conferències. Eren tirades de pocs exemplars i amb difusió limitada, ja que es dirigien a un públic especialitzat. Destaquen especialment els catàlegs d’indumentària editats amb motiu d’exposicions o de donacions a museus, en els quals Rocamora elaborà el pròleg i les fitxes de les peces; els seus estudis sobre indumentària, molt ben documentats; dos estudis sobre navegació aèria i ventalls, que incloïen un catàleg de peces pròpies i, finalment, la publicació de les seves ponències en dos congressos, que eren el 1r Congrés Internacional de les Arts Populars (Praga, 1928) i el 1r Congrés Internacional de la Història del Vestit (Venècia, 1952).

Respecte a la seva labor en la promoció cultural, posarem l’accent en el seu paper com a membre fundador de vàries associacions. La primera d’elles va ser els Amics del Carrer Montcada (1930), entitat enfocada a la recuperació i rehabilitació del mencionat carrer de Barcelona, projecte endegat conjuntament amb la seva amiga Isabel Llorach, amb la qual també col·laboraria per a organitzar una festa commemorativa del centenari del Romanticisme (1930) als jardins del Laberint d’Horta i per a fundar l’Associació de Cultura Musical (1931), destinada a la difusió de la música clàssica i que oferia concerts exclusius per als seus socis, habitualment al Palau de la Música Catalana. Igualment, Rocamora tingué un paper rellevant en la fundació dels Amics dels Museus de Catalunya (1933), dedicada a la conservació i divulgació del fons artístic dels museus catalans, on desenvolupà funcions de tresorer, vicepresident, secretari i vocal. També fou membre d’honor de la Junta de Museus de Catalunya (1935) i soci d’un ingent nombre d’entitats nacionals i internacionals. Formà part del patronat del Museu Marítim de Barcelona (1959) i del Museu Provincial Tèxtil de Terrassa (1970). Com a reconeixement a les seves contribucions i donacions va rebre la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1970), així com altres distincions.

Els seus interessos col·leccionistes es van manifestar des que era un infant, ja que va créixer en un entorn familiar on s’apreciava l’art. Tant el seu pare, com la mare i el germà eren aficionats a col·leccionar pintures, objectes d’excavacions i vidres, respectivament. Manuel Rocamora entrà formalment dins el món del col·leccionisme amb setze anys, quan participà per primer cop en una excavació arqueològica a Empúries l’any 1909, juntament amb l’escriptora Caterina Albert. Va pagar setanta duros per un perfumador hel·lènic amb un cap femení, objecte que, segons ell, li despertà la passió col·leccionista. No obstant això, la seva primera recopilació va ser la de ceràmica, iniciada als disset anys, però l’accidental trencament de tres peces va provocar que aturés temporalment la compra de nous exemplars. Donat aquest incident, decidí iniciar d’immediat un repertori menys fràgil i, aprofitant la circumstància que la seva mare solia guardar un parell de vestits de cada temporada, els va prendre com a base de la seva futura col·lecció d’indumentària.

Tal com s’ha esmentat, aquesta col·lecció d’indumentària va ser la més important de totes les que va reunir, considerant el volum i la qualitat de les peces. Va ser feta amb finalitat historicista i procurant recuperar material espanyol que es trobava fora del país. La compilació consta de prop de 5.000 peces, tenint en compte les diverses donacions d’estampats i altres teixits al Museu Tèxtil de Terrassa efectuades entre el 1965 i el 1975 (de prop de 200 exemplars), la donació total a l’Ajuntament de Barcelona el 1969 (que va comprendre 4.187 ítems) i, finalment, la resta d’objectes que va seguir adquirint a partir d’aquesta data i que romangueren al seu habitatge (uns 440 exemplars).

El conjunt al complet conté indumentària masculina, femenina, infantil i litúrgica, complements, nines i documentació variada. Rocamora la va dividir de la manera següent: indumentària (vestits femenins, masculins i infantils, armilles, cossets, calçat, lligacames, mitges, barrets…), accessoris d’indumentària (ventalls, bosses de mà, cintes, guants, pintetes…), peces litúrgiques i de devoció popular (casulles, mitres, calçat, reliquiaris…), annexos (joies, nines, mocadors, útils personals com caixes o pintes…) i biblioteca (llibres, catàlegs, figurins i altra documentació relativa a la història de la indumentària). La col·lecció es remunta cronològicament del segle xiv fins al segle xx (dècada del 1930), i hi eren especialment reeixits els vestits femenins dels segles xvii, xviii i xix (figura 3). No hi consta cap vestit tradicional, ja que no eren de l’interès de Rocamora per la seva mínima evolució al llarg del temps.

La col·lecció tèxtil fou formada al llarg de tota la seva vida, des dels disset o divuit anys fins al final, als vuitanta-quatre anys. Va recórrer tot Catalunya buscant vestits, i va visitar especialment capitals de comarca com Vic, Olot, Tortosa o Mataró, on comprava peces a antiquaris o directament a famílies de bona posició; també eren freqüents els seus viatges a Madrid i arreu d’Europa, especialment a París, però també a Roma o a Londres. Les dècades dels anys vint i trenta foren una època frenètica pel que fa adquisicions, i passaria de tenir 46 vestits (exhibits amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929) a 167 vestits tan sols quatre anys després, el 1933, quan exposà la col·lecció al complet en la mostra «Col·lecció d’indumentària de Manuel Rocamora», organitzada pels Amics dels Museus al Museu de les Arts Decoratives del Palau de Pedralbes (figura 4). Aleshores el seu recull, tant d’indumentària com d’accessoris, ja constava de 800 peces. Fem un incís per a esmentar que anys més tard, el 1957, es portaria a terme la segona i darrera mostra dedicada expressament a la seva col·lecció, titulada «La seda en la indumentaria, siglos xvi-xix», organitzada pel Col·legi d’Art Major de la Seda, al Palau del marquès de Comillas o Palau Moja.

El 1935 s’efectuà una donació parcial a la Junta de Museus, consistent en 294 peces d’indumentària i complements dels segles xvii al xix i, pocs mesos més tard, se li van afegir 77 peces més. Aquest conjunt es destinaria a tres sales que duien el nom del col·leccionista, dins del Museu de les Arts Decoratives, inaugurades el mateix any. Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la col·lecció, aleshores xifrada en 992 peces —tant la part donada a la Junta de Museus, que era de 371 objectes, com la que conservava a casa seva, consistent en 621 exemplars— va ser confiscada per la Generalitat i traslladada per a ser salvaguardada al dipòsit de l’església de Sant Esteve d’Olot. Un cop acabat el conflicte, la part de la col·lecció que guardava al seu habitatge hi va retornar; mentre que els vestits i accessoris restants romangueren durant una dècada desats a les dependències de l’antic Hospital de la Santa Creu, fins la posterior ubicació al nou Museu de les Arts Decoratives del Palau de la Virreina, inaugurat el 1949. Per a aquest museu, Rocamora oferí nou vestits, tretze fragments de teixits i vint cintes entre el 1949 i el 1955.

Anys més tard, el 1969, faria una donació completa (incloent els ítems aportats anteriorment a la Junta de Museus) a l’Ajuntament de Barcelona, el qual habilitaria expressament el Palau del Marquès de Llió, situat al núm. 12 del carrer de Montcada, per a ubicar-hi el Museu d’Indumentària - Col·lecció Rocamora (figura 5). Des del 1969 fins a la seva mort, el 1976, va seguir comprant indumentària, sobretot teixits, ventalls, nines i peces litúrgiques, conformant un conjunt de més de 400 unitats que va decidir no donar i que actualment es conserva a la Fundación Cultural Privada Rocamora, entitat creada pels seus familiars l’any 1976 amb seu al domicili del col·leccionista. L’any 1982 el museu de Rocamora es va fusionar amb els antics fons del Museu Tèxtil (ubicat al Palau Nadal, al carrer de Montcada núm. 14), per a crear el Museu Tèxtil i d’Indumentària, que s’acabaria clausurant el 2008. La col·lecció Rocamora es va traslladar el 2014 al Museu del Disseny de la plaça de les Glòries, un edifici de nova planta que comprèn els fons dels antics Museu Tèxtil i d’Indumentària, Museu de les Arts Decoratives, Museu de Ceràmica i Gabinet de les Arts Gràfiques.

Amb tot, no només ocupà el seu temps amb la indumentària, sinó que recopilà moltes altres sèries més. Els límits entre cada una d’aquestes col·leccions secundàries són difusos, ja que moltes s’entrellacen entre si. Per exemple, hem vist amb anterioritat que les nines o certs documents els considerava part de la col·lecció d’indumentària. Malauradament no es coneixen les circumstàncies de l’adquisició de la gran majoria dels objectes, encara que n’adquiria arreu on anava. Mentre que amb el tèxtil intentava posseir peces de la millor qualitat, en les altres col·leccions, tot i seguir normalment aquest patró, es permetia de comprar obres menors que li resultessin agradables. Així doncs, va reunir un considerable i variat conjunt a casa seva, consistent en peces d’indumentària, nines, autòmats, teatrins, pintura, dibuix, paletes de pintor, escultura, figures de pessebre, ceràmica, porcellana, vidre, mascarons de proa, objectes nàutics diversos, reclams publicitaris, objectes relacionats amb l’aerostàtica, objectes arqueològics, medalles, caixes, mobiliari antic, llibres, targetes de visita, exlibris, gravats, guardes de llibres, autògrafs, documentació antiga, jocs de cartes, petjapapers, postals, ephemera…

Moltes d’aquestes peces les va conservar fins la seva mort —i, consegüentment, es troben a la Fundación Rocamora—, però d’altres, en quantitat menor, les va lliurar a diversos museus d’arreu de Catalunya i a un de Madrid entre el 1926 i el 1975. Les donacions més importants varen ser al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE), el 1926, al qual destinà quaranta-set objectes diversos (invitacions a balls, litografies, programes musicals…) i una col·lecció d’autògrafs; a biblioteques nacionals (sobretot la Biblioteca de Catalunya) i internacionals (entre el 1935 i el 1966), que reberen entorn de cinc-centes obres literàries (llibres, manuscrits…); al Museu Marítim de Barcelona (entre el 1943 i el 1966), al qual va donar vuitanta-nou objectes marítims (mascarons de proa, brúixoles, caixes de pescador, hams, documentació…); i al VINSEUM (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya) (el 1943 i el 1966), al qual destinà un lot de seixanta ampolles de vidre bufat, a part de gots i copes de vidre.

Dels assortiments conservats a la Fundación Rocamora, en tractar-se d’un conjunt de proporcions exorbitants —més de 1.400 peces—, resultaria impossible tractar-lo aquí en la seva totalitat. Per aquest fet, ens limitarem tan sols a ressaltar les sèries que resulten més interessants, ja sigui per la qualitat o nombre dels seus objectes, ja sigui per l’afecte que hi dispensava el mateix col·leccionista. Començarem per la seva primera col·lecció, la de ceràmica (figura 6), integrada aproximadament per unes cinc-centes peces, consistents en rajoles antigues, com les originàries de l’església de Sant Pere de les Puelles de Barcelona (segle xv) o del castell de Vullpellac (1533), entre d’altres, i porcellana provinent de manufactures holandeses (Delft), angleses (Wedgwood), franceses (Sèvres) i espanyoles (Manises, Alcora i El Retiro), majoritàriament del segle xviii. Es tracta de vaixelles, jocs de cafè, aiguamans, fonts, plaques, pots de farmàcia, escultures de petit format, etc., en què les més valuoses i refinades són les de la primera època d’Alcora (primera meitat del segle xviii). També és molt important la col·lecció de targetes de visita, ja que, després de la d’indumentària, és a la qual hi va dedicar, molt probablement, més esforços, i n’aconseguí aplegar més de sis mil exemplars dels segles xviii, xix i xx, una xifra extraordinària tenint en compte la fragilitat del material. Molt nombrosa és també la seva biblioteca, que contenia a l’entorn de cinc mil volums, alguns d’ells de bibliòfil. Precisament una compilació relacionada amb la bibliofília, a part de les targetes de visita, són els exlibris, dels quals en disposava de prop de set-cents, datats dels segles xviii i xix, en gran part heràldics, mentre que d’exemplars contemporanis en tenia pocs. D’aquests darrers en posseïa una setantena de bells exemplars dibuixats per Ismael Smith.

A continuació, tenim un conjunt especialment valuós de pintura i dibuix, quantificable en més de dues-centes obres —incloent-hi també els exemplars pintats pel col·leccionista—, amb obres de reputats artistes com Hermen Anglada Camarasa, Ramon Casas, Modest Urgell, Antoni Viladomat, Lluís Graner, Antoni Caba, Francesc Miralles, Fèlix Mestres, Marià Fortuny, Ismael Smith, Ricard Opisso o Francesc Gimeno, entre d’altres, tot i que també havia comprat pintura anònima del segle xviii, consistent en retrats que li resultaven interessants més per la representació de la indumentària que no pas per la qualitat de l’execució. Quant a l’escultura, tenim una trentena d’exemplars de petit format, realitzats per Manolo Hugué, Ismael Smith, Agapit Vallmitjana, Rafael Atché…

Interessants són també les nines, els autòmats i els teatrins, dels quals comptava amb més de mig centenar d’elements. Rocamora sentia especial predilecció per les nines d’època isabelina i romàntica, que comprava majoritàriament a París, i gràcies a elles deia poder resseguir la història del vestit des del segle xviii —malgrat comptar amb alguns exemplars del segle anterior— amb models de cases de moda tan destacades com la Paquin o la Huet, que les modistes usaven per a mostrar les seves creacions a la clientela. Igualment ressaltarem la cinquantena de reclams publicitaris, que provenien generalment de botigues barcelonines dels segles xviii i xix, com fàbriques de xocolata, sabateries, rellotgeries, ferreries, òptiques… Probablement l’exemplar més destacat és la mostra que estava penjada a la cerveseria modernista Els Quatre Gats, realitzada per Pablo Picasso. Finalment, malgrat contenir pocs exemplars, concretament sis, resulta molt singular la col·lecció de mascarons de proa, entre els quals trobem el del bergantí Romano, construït a Lloret el 1824, el de la corbeta India, construïda a Barcelona el 1867, i un de decorat amb or amb l’efígie de la reina Isabel II, possiblement destinat a un buc militar.

Publicacions de Manuel Rocamora Vidal

Llibres i fullets

Un siglo de modas barcelonesas, 1750-1840. Barcelona: Aymá, 1944.

Historia de la navegación aérea en Barcelona: seguida del catálogo de la sección española de la colección del autor desde los precursores hasta 1914. Barcelona: José Porter, 1948.

Estancia y fallecimiento del botánico La-Gasca en Barcelona, 1834-1839. Barcelona: Enrique Tobella, 1955.

Abanicos históricos y anecdóticos. Barcelona: Enrique Tobella, 1956.

Fernando Sor (1778-1839). Ensayo biográfico. Barcelona: Enrique Tobella, 1957.

El capitán Lunardi. El caballero del aire. Barcelona: Enrique Tobella, 1960.

Conciertos de Liszt en Barcelona, 1845: efemérides musical. Barcelona: Enrique Tobella, 1967.

Breves datos biográficos del pintor Luis Menéndez (1716-1780). Barcelona: s.n., 1972.

Capítols de llibres, articles i conferències

«Las tarjetas de visita italianas del siglo xviii». Liceo [Barcelona] (s. d.).

«Le costume populaire en Catalogne». A: Institut International de Cooperation Intellectuelle (ed.). Art Populaire: Travaux artistiques et scientifiques du 1er Congrès International des Arts Populaires, Prague 1928. Vol. 2, París: Duchartre, 1931, p. 29-31. «Les targetes de visita espanyoles». Papyrus: Revista de bibliofília, núm. 1 (1936), p. 2-10.

«Notas históricas sobre la indumentaria civil masculina de los siglos xvi, xvii, xviii y xix». A: Roca Piñol, Pedro (ed.). La estética del vestir clásico. Terrassa: s.n., 1942, p. 791-794.

«Breve ojeada sobre la evolución de la moda parisina desde 1830». A: Lista de obras expuestas. Palacio Municipal de la Virreina. Barcelona, mayo 1945. Barcelona: Institut Francès a Espanya, 1945, p. 21-22.

«La moda femenina desde 1830 a 1930». A: Soldevila, Carlos. Un siglo de Barcelona 1830-1930. Barcelona: Argos, 1946, p. 100-109.

«Centenario musical. En 1845, Liszt dio seis conciertos en Barcelona». A: Durán Sanpere, A. (ed.). Barcelona divulgación histórica. Textos radiados desde la emisora de Radio Barcelona por el Instituto Municipal de Historia de la Ciudad. Vol. 3, Barcelona: Aymá, 1947, p. 196-200.

La mode en Espagne au XVIème siècle. Communication faite au Palais Vendramin Calergi pendant le 1er Congrès International d’Histoire du Costume qui eut lieu a Venise du 31 Août au 7 Septembre 1952. Barcelona: Enrique Tobella, 1952.

«El indumento infantil». A: Catálogo de la exposición histórica celebrada en motivo del VIII Congreso Nacional de Pediatría que tendrá lugar en Barcelona en el mes de octubre de 1952, Barcelona: F. Gallardo, 1952, p. 27-36.

«I ventagli storici spagnoli». La Voce del Collezionista 4-5 (1960), p. 2-3.

«Recordando a Ramón Casas». Destino [Barcelona], núm. 1.655 (21 juny 1969), p. 32-33. També disponible en línia a: <https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1339823> [Consulta: 3 juny 2019].

«Historia de las tarjetas de visita españolas». Boletín del Gremio Sindical de Maestros Impresores, núm. 112 (1974), p. 29-37.

Catàlegs

Catàleg de la col·lecció d’indumentària de Manuel Rocamora exposada per l’Associació d’Amics dels Museus de Catalunya. Barcelona: Junta de Museus, 1933.

Catàleg de les sales que contenen la col·lecció d’indumentària, donatiu de Manuel Rocamora al Museu de les Arts Decoratives, inaugurades el 17 de febrer del 1935. Barcelona: Junta de Museus, 1935.

La seda en la indumentaria, siglos xvi-xix. Barcelona: Colegio de Arte Mayor de la Seda, 1957.

Museo de Indumentaria Colección Rocamora. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1970.

Bibliografia

Pérez Carrasco, Yolanda. Per camí de cendres: La confiscació i l’èxode de les col·leccions d’art privades de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939): Trajectòries de les col·leccions Muntadas i Rocamora [tesi de doctorat]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2015.

Rodríguez Carrasco, Arantxa. El Museu d’Indumentària - Col·lecció Rocamora [en línia]. Barcelona: Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, 2016. <http://hdl.handle.net/2445/103242> [Consulta: 3 juny 2019]. [Treball de fi de màster tutoritzat per Joan Ramon Triadó Tur]

Soler Moreno, Laia. «Manuel Rocamora i Isabel Llorach, promotors culturals en el centenari del Romanticisme». Emblecat. Estudis de la Imatge, Art i Societat, núm. 7 (2018), p. 113-136. També disponible en línia a: <https://www.raco.cat/index.php/EMBLECAT/article/download/339272/430230> [Consulta: 3 juny 2019].

Soler Moreno, Laia. Manuel Rocamora Vidal (1892-1976): Col·leccionista i pintor.  Tesi doctoral inèdita. Universitat Autònoma de Barcelona.

Laia Soler Moreno