LA VALL / La Vall (Viladevall) - Caldes de Montbui (Vallès Oriental)

Descripció: Els primers en estudiar el jaciment van ser Josep Estrada i LLogari Sala als anys cinquanta i posteriorment l’any 1984, Miró (1984) va continuar l’estudi amb l’excavació d’una zona de la pars rustica, la qual, va permetre completar més informació.Miró (1984) va ser l’encarregada de dur a terme aquesta intervenció de la pars rustica. Per poder-la dur a terme va dividir el jaciment en dos sectors, l’A i el B. El primer sector és on es va localitzar el dolium que es veia en superfície, i el seu objectiu era recuperar-lo. Aquest presentava una forma oberta, semicircular, de vora recta i aplanada, de cessió quadrada, amb un broc. Aquest dolium no va poder donar més informació perquè havia estat buidat pels furtius, però cal destacar la presència d’un paviment d’opus signinum, el qual formaria part d’una mateixa estructura de la part industrial de la vila, però com que està molt degradat no es poden posar en relació. (Miró,1984: 14). Per sota d’aquest primer dolium va aparèixer l’únic estrat intacte de la cala, el qual donà força material d’època romana i per sota d’aquest nivell es va localitzar la base d’un altre dolium anterior, recolzat directament sobre? la roca mare. Aquesta primera cala va confirmar que la zona estava molt arrasada a causa del pas del temps, de la meteorologia i de la vegetació. El sector B es va obrir al camp del costat. La primera cala realitzada va ser on els furtius havien posat al descobert dos nivell d’opus signinum que van malmetre. La segona cala realitzada va consistir en l’ampliació de la cala anterior per tal de delimitar el paviment esmentat. En aquest cas, es van trobar que en gairebé tota la cala de seguida apareixia la roca mare, a excepció del costat sud, on hi havia una seqüència estratigràfica. Finalment, la tercera cala es va realitzar en una zona on hi havia una acumulació de terrissa entre els dos sectors excavats, és a dir, era una cala de prospecció, la qual no va donar els resultats esperats, ja que no es va poder trobar una continuïtat de les estructures, tot i que va donar més material. Es té clar que la Vall es dedicava al conreu de la vinya. Sembla ser que seria un centre productor de vi, ja que les estructures trobades servirien per emmagatzemar i transformar aquesta matèria: dipòsits de vi, dolium per emmagatzemar, ... (Miró,1984: 34). La seva cronologia ens ve donada pel material ceràmic recuperat. El jaciment comença en època republicana, aquest moment ve assenyalat pels diferents fragments de ceràmica campaniana que se situen al voltant del canvi d’Era, però no es pot afinar més la datació perquè són sense forma i les primeres formes de ceràmica de terra sigil•lada itàlica són de la segona meitat del segle I aC. Pel què fa al seu abandonament, està datat a finals del segle I – principis del segle II dC a causa de la falta de material. Aquesta mateixa data, correspon a l’època d’esplendor del centre termal, fet que podria estar interrelacionat (Miró,1984: 39 - 40).
Producció: Àmfores (Dressel 2-4). Segells: dolia NTI, TQV

 

Miró, C

Les excavacions a la vila romana de Can Viladevall. (Memòria d’excavació inèdita dipositada al Servei d’Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Generalitat de Catalunya). Caldes de Montbui dins , ,

: , 1984.

- -

DRESSEL 2-4

És un envàs amb un cos cilíndric i dues nanses llargues bífides que connecten l’espatlla de l’àmfora amb el seu llarg coll (Miró, 1988). Tenen un petit llavi de secció circular, amb una àmplia variabilitat geogràfica i temporal. Es parla d’una evolució de les àmfores Dressel 2-4 tardanes amb un llavi gruixut i triangular en contextos del segle II i III dc (Járrega i Otiña, 2008). Es troben marcats ocasionalment sobretot en el seu pivot sòlid (Pascual, 1991). López Mullor i Martin (2008) intenten discriminar dins d’aquesta tipologia els subtipus (Dressel 2 i Dressel 3) si bé els criteris no acaben de ser del tot clars

DRESSEL 2-4

És un envàs amb un cos cilíndric i dues nanses llargues bífides que connecten l’espatlla de l’àmfora amb el seu llarg coll (Miró, 1988). Tenen un petit llavi de secció circular, amb una àmplia variabilitat geogràfica i temporal. Es parla d’una evolució de les àmfores Dressel 2-4 tardanes amb un llavi gruixut i triangular en contextos del segle II i III dc (Járrega i Otiña, 2008). Es troben marcats ocasionalment sobretot en el seu pivot sòlid (Pascual, 1991). López Mullor i Martin (2008) intenten discriminar dins d’aquesta tipologia els subtipus (Dressel 2 i Dressel 3) si bé els criteris no acaben de ser del tot clars