Oleguer Junyent i Sans va ser un personatge polifacètic: escenògraf, pintor, il·lustrador, cartellista, decorador, fotògraf aficionat, viatger empedreït, agitador cultural, restaurador i un dels més destacats col·leccionistes de la seva època.
Va néixer a Barcelona el 29 de gener de 1876, al barri de la Ribera. El seu pare i el seu avi eren espardenyers d’ofici i tenien el negoci al carrer del Rec, però darrere d’aquesta professió s’amagava una «família carnavalesca». El seu avi Sebastià havia fundat la cèlebre Societat del Born el 1858, la qual va passar a encarregar-se de l’organització dels carnavals de Barcelona, tradició per la qual Oleguer quedà fortament influenciat. Ell mateix fou el seu continuador a través del treball realitzat com a escenògraf fora de l’àmbit teatral, amb les fastuoses decoracions creades per als balls de Carnaval organitzats pel Reial Cercle Artístic als anys vint i el disseny de carrosses per a les rues de diferents festivitats barcelonines. També en va ser continuador participant de la gresca i disfressant-se en nombroses ocasions.
El seu germà gran, el pintor i crític d’art Sebastià Junyent, fou qui l’introduí al món artístic i, com que a la família ja hi havia un pintor, per poder canalitzar les seves inclinacions artístiques, Oleguer va proposar dedicar-se a l’escenografia, professió que proporcionava un salari des dels primers moments d’aprenentatge i que posteriorment li procurà un gran èxit i reconeixement. De molt jove, Oleguer acompanyava Sebastià al taller del seu mestre, Antoni Caba, i també a la cerveseria Els Quatre Gats, on s’impregnà de l’ambient bohemi modernista, que, sens dubte, influí en els seus primers treballs.
Per formar-se com a escenògraf es matriculà el curs 1889-1990 a l’Escola de Llotja i, paral·lelament, va treballar als tallers escenogràfics més importants de Barcelona: primer, al de Fèlix Urgellès, al Teatre Eldorado, com a aprenent, el 1890; posteriorment, al de Miquel Moragas i Salvador Alarma, situat al Teatre Circ Barcelonès, al qual s’incorporà el 1895-1896 com a oficial, i, finalment, al de Francesc Soler i Rovirosa el 1896, al carrer de la Diputació, de qui arribà a ser la mà dreta, fins al punt que es convertí en el continuador de l’Escola Catalana d’Escenografia Realista, que el gran mestre havia fundat. Va completar la seva formació marxant a París (França) el desembre del 1899, on treballà al taller del prestigiós escenògraf Eugène Carpezat fins al 1902 aproximadament. A part, anava tornant a Barcelona sovint per dur a terme alguns encàrrecs. Durant la seva estada a París també aprofità per fer petites escapades a Itàlia, on va conèixer de primera mà els grans mestres del Renaixement i el Barroc, i també a Alemanya, on en companyia del seu amic, l’escultor letó Gustavs Skilters, va fer la ruta de la tetralogia wagneriana alhora que s’impregnà de la cultura i el folklore alemanys.
En aquesta època va començar a col·laborar amb diverses revistes com a il·lustrador. Va dur a terme, així, alguns dels seus treballs més interessants i va publicar dibuixos dels seus viatges i de la seva estada parisenca. Destaquen especialment els dibuixos d’estètica modernista publicats a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa i el seu Almanach, Els Esports o Hispània; la coberta del catàleg de l’Exposició d’Indústries Artístiques de Barcelona de 1897, i les cobertes de títols de la col·lecció «Diamant» i d’alguns llibres de la Unió Editorial Hispano-Americana Excelsior, i altres treballs publicitaris, com el calendari de la Casa Cunill, entre d’altres.
En tornar de París es dedicà principalment a l’escenografia per a diferents teatres de Barcelona. Va col·laborar amb Adrià Gual portant a terme algunes decoracions de la «Sèrie de les Arts» per al seu Teatre Íntim el 1903-1904 (El barber de Sevilla, La Margarideta, L’ordinari Henschel, Mestre Oleguer, Els teixidors de Silesia), al Teatre de les Arts. En paral·lel, treballà per al Gran Teatre del Liceu, on destacaren especialment els seus treballs per a les òperes wagnerianes El capvespre dels déus, La Walkiria, Els mestres cantors de Nuremberg o Tannhäuser, però també per a òperes tan destacades com Louise, Faust (figura 1) o Thaïs. En aquests anys de la primera dècada del segle XX també va ser un dels escenògrafs en plantilla dels cèlebres Espectacles i Audicions Graner al Teatre Principal (temporades 1905-1907), un dels projectes més innovadors i moderns de l’escena catalana del moment, impulsat pel pintor Lluís Graner, l’objectiu del qual era assolir la síntesi de les arts (El comte Arnau, La matinada, La nit de Nadal, La presó de Lleida, Fra Garí, La Santa Espina o Ton i Guida), així com del Teatre Eldorado el 1905 (Filemón y Baucis o Djamileh).
El 1908 va fer un parèntesi laboral i emprengué un llarg viatge d’un any durant el qual va recórrer diferents indrets del món en companyia del seu amic Marià Recolons. Aquesta experiència va donar lloc a la publicació del llibre Roda el món i torna al Born, en què va narrar el seu periple i el va il·lustrar amb nombrosos dibuixos i fotografies —tant adquirides com fetes per ell—, i, abans de publicar-lo, el va donar a conèixer a la premsa. Miquel Utrillo, receptor de tots aquests materials mentre Oleguer era de viatge, va organitzar una exposició per mostrar-los a la galeria del Faianç Català el març del 1909, mostra que fou la inaugural d’aquest cèlebre local (figura 2).
Quan va tornar a Barcelona, continuà fent escenografies. Al Gran Teatre del Liceu destaquen els seus treballs per als festivals wagnerians del 1910 i el 1911, amb motiu dels quals va portar a terme les escenografies d’El vaixell fantasma i L’or del Rin i es va consagrar definitivament com un dels escenògrafs wagnerians per excel·lència. El colofó com a tal fou l’estrena de Parsifal el 1913. En aquesta etapa de plenitud professional no deixà de fer escenografies per a altres teatres, com el Novetats (1909-1913), en què destaca el seu treball per a l’homenatge a Àngel Guimerà amb l’estrena de Gal·la Placídia (1909), i també per a Joventut de príncep (1910) i Romeu i Julieta (1912), a més de participar en la reforma del teatre el 1913 com a director artístic. Participà també en experiències tan innovadores com el Teatre de la Natura a llocs com la Garriga (Vallès Oriental), on va concebre escenografies per a La viola d’or (1914), i a Vallvidrera, per a L’Arlesiana i Maruxa (1915).
Durant la dècada dels anys vint va deixar pràcticament de banda l’escenografia per centrar-se en un projecte que omplí gairebé tot el seu temps: l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, en la qual Junyent exercí de responsable de la secció d’assessoria artística. Per a aquest càrrec s’implicà en l’organització i la decoració de molts dels esdeveniments relacionats amb la mostra, per a la qual també executà nombrosos diorames i dissenyà cartells (figura 3). Només feu un darrer treball com a escenògraf l’any 1933, el de La vida breve, de Manuel de Falla, per al Gran Teatre del Liceu.
El 1924 va iniciar una relació amb qui fou la companya més important de la seva vida: Teresa Vidal, filla de l’ensemblier Francesc Vidal i germana de la cèlebre pintora Lluïsa Vidal i de la violoncel·lista Francesca Vidal. Estigueren junts fins a la mort de Teresa, el 1935, a causa de la grip. Poc abans es va casar amb ella in articulo mortis.
Com a escenògraf, Junyent va destacar principalment com a gran colorista i per l’ús de la llum per crear una atmosfera que anés més enllà de la mera il·lustració característica de l’escola realista, alhora que connectava amb una naturalesa més emotiva i expressiva. Rafael Moragas va assenyalar d’una manera molt evocadora que el propòsit de Junyent era «fer mineria o excavació de color, entrar on no arriba la sensibilitat corrent». Així, les seves obres s’allunyaven del preciosisme detallista i de línies marcades pròpies de l’esmentada escola i es van caracteritzar per la pinzellada solta i desdibuixada, suggeridora i evocadora, que podem qualificar pràcticament d’impressionista.
A partir dels anys trenta, Junyent es va dedicar de ple a la pintura de cavallet. Treballava al seu taller del número 22 del carrer de Bonavista, definit per Sagarra com «la cova d’un oriental solitari», on també gaudia de la seva col·lecció d’art. Era una col·lecció eclèctica, en la qual van destacar fonamentalment les arquetes (n’arribà a arreplegar centenars). Com a pintor va seguir certs camins del postimpressionisme, la temàtica que va conrear amb més assiduïtat va ser la del paisatge i va exposar amb assiduïtat a diferents galeries barcelonines de renom. Cal destacar especialment els seus paisatges mallorquins —el seu estimat Llucalcari, on tenia una casa i passava temporades—, gironins i tots els que capturava en els seus viatges, en especial amb el yatch Catalònia de Francesc Cambó. També va conrear la natura morta i la pintura d’interiors.
No podem deixar de banda la seva important faceta com a decorador. En aquest sentit, destaquen especialment els treballs que feu com a director artístic a la Casa Burés (1904-1906), al Cercle del Liceu —va portar-hi a terme, a més de les pintures de la sala coneguda com La Peixera, els vitralls wagnerians del vestíbul (1903-1905; figura 4) i la seva reforma— i al Cercle Eqüestre (1910), així com les reformes interiors de diverses cases de la família Regordosa i, també, el disseny dels vitralls i les pintures murals del palauet del doctor Salvador Andreu, entre d’altres.
La seva personalitat aclaparadora el va portar, a més, a crear un ric i extens teixit social. En aquest sentit, es va relacionar amb algunes de les famílies més benestants de Barcelona, com els Burés o els Andreu, entre d’altres, per als quals realitzà diversos encàrrecs professionals. Alhora, va compartir projectes i amistat amb coneguts artistes com Josep Pey, Gaspar Homar, Domènec Carles, Josep Dalmau, Xavier Gosé, Santiago Rusiñol, Josep Clarà, Josep Llimona o Miquel Utrillo, entre molts d’altres; també amb compositors, com Pau Casals, Manuel de Falla o Igor Stravinsky; amb escriptors i dramaturgs, com Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Josep Maria de Sagarra, i el també polifacètic Adrià Gual, o amb empresaris teatrals de la talla d’Albert Bernis, Gregorio Martínez Sierra o Lluís Graner. Entre els seus millors amics hi ha algunes de les figures més rellevants del panorama polític i empresarial del moment: Lluís Plandiura, Francesc Cambó o Eduard Toda. Fou amb aquestes amistats més íntimes que sovint compartia aficions culinàries —va formar part de la penya de l’Hotel Colon, liderada per Plandiura—, artístiques, viatgeres, etc., a més d’assessorar moltes d’aquestes amistats en les seves adquisicions d’obres d’art. Fou gràcies a la seva bona i afilada vista que aquesta faceta de col·leccionista i marxant li reportà un reputat nom dins d’aquest àmbit, gràcies en part a la seva àmplia cultura i al seu saber fer.
Ningú no ha reflectit millor la personalitat de Junyent que l’escriptor Josep Maria de Sagarra, que li dedicà unes paraules en el pròleg del catàleg de l’exposició monogràfica sobre l’artista celebrada pòstumament al Palau de la Virreina el 1961: «Pocos hombres he conocido durante los primeros cincuenta años de mi vida que reunieran tanta personalidad, tanta gracia, tanta humanidad, tanta ciencia y tanto arte de la existencia, tanta pericia en sus oficios, tan buen gusto en realizarse, tanto señorío y tanta llaneza en su trato, tanta simpatía en su relación con los demás, y tanta elegancia en aceptar la grandeza o la servidumbre de sus circunstancias, como aquel hombre de mundo y hombre de múltiples actividades que se llamó Oleguer Junyent.»
En definitiva, més enllà de la seva pròpia aportació a l’univers de les arts en totes les seves vessants, la seva figura resulta molt interessant pel seu entramat de relacions i, en aquest sentit, el podem considerar un personatge clau i paradigma d’una època: la de la Barcelona de finals del segle XIX i la primera meitat del XX.
