HPLC

Coneguda en anglès com a High Performance Liquid Chromatography (HPLC), aquesta tècnica era llavors tan prohibitiva per a economies com la del laboratori de Hughes i Kosterlitz, que també se la coneixia irònicament com a "High Price" Liquid Chromatography.

El problema no era trivial, però l’accés a la millor instrumentació del moment i l’experiència en espectrometria de masses de Morris els van permetre arribar abans que els seus competidors americans a elucidar l’estructura de dues substàncies molt semblants en les fraccions de HPLC obtingudes per Hughes.

Tractant-se de quimioteques de composts individuals, la validació es pot fer de manera directa si es tenen els recursos instrumentals adients (HPLC o electroforesi capil·lar, acoblats a espectrometria de masses, RMN, etc.).

Les tècniques més usualment emprades són la microscòpia òptica (OM), la microscòpia electrònica (SEM) amb anàlisi d’energies dispersades (EDS), la microespectroscòpia d’infraroig (micro-FTIR), l’espectroscòpia Raman, la difracció de raigs X (XRD), la fluorescència de raigs X (XRF) i tècniques de separació com la cromatografia de gasos (GC-MS), la cromatografia líquida (HPLC) i l’electroforesi capil·lar (CE).

De fet, l’acoblament de les espectroscòpies òptiques a tècniques separatives (HPLC, CZE), com a mínim per separar el tampó que acostuma a acompanyar la proteïna, i espectromètriques (ESI-MS), per informar sobre el nombre d’espècies metall-MT presents en la solució, ha comportat una millora significativa.