RNA

L’emparellament de les bases nitrogenades presents a la seua estructura (adenina, timina, citosina i guanina al DNA; la timina és substituïda per uracil a l’RNA), mitjançant enllaços específics d’hidrogen, és la base estructural del reconeixement molecular que opera durant l’autoreplicació.

La qüestió de «què fou abans els àcids nucleics o les proteïnes», que ha centrat gran part dels debats clàssics sobre l’origen de la vida i que ha estat comparada amb l’enigma de «què fou abans l’ou o la gallina», ha estat eclipsada per la descoberta, al començament dels vuitanta, de la capacitat catalítica de certs RNA (ribozims).

Així, hom pot imaginar una biologia ancestral on els RNA haurien pogut gestionar alhora el metabolisme i el flux d’informació durant una etapa primerenca de l’evolució cel·lular.

Aquest «món de l’RNA», tanmateix, cobriria un període evolutiu certament avançat i allunyat de les etapes més inicials que hom podria associar al vertader origen de la vida.

Per tot això, s’han assajat alternatives aquirals o proquirals dels monòmers constituents d’un material genètic que seria anterior a l’RNA.

La síntesi d’un RNA autoreplicatiu, és a dir, un polímer amb la capacitat de copiar-se a si mateix, és un objectiu empíric assolible a curt termini.

Les tècniques d’evolució de RNA al tub d’assaig permeten aconseguir l’exploració de l’espai de seqüències (de fet, d’un petit subconjunt de totes les seqüències possibles d’una determinada longitud) en la recerca d’un RNA que manifeste les propietats adients.

L’estratègia consisteix a sintetitzar poblacions de RNA amb seqüències diferents, seleccionar aquella molècula que manifesta les propietats adients (per exemple, dissenyant sistemes cromatogràfics d’afinitat), multiplicar-la amb una taxa de mutació controlada i tornar a iniciar la ronda de selecció.

D’aquesta evolució artificial, s’ha obtingut RNA amb habilitats químiques que es corresponen a les diferents etapes d’un cicle replicatiu, com és el reconeixement específic dels monòmers o la catàlisi de la unió entre monòmers.

És més: FISHMAN i HAMMERSTROM cultivant macròfags en presència d'un antigen, obtenen d'aquests macròfags RNA que, passat a un cultiu de cèl·lules limfoides, indueix aquestes a fer anticòs específic.

Les partícules de RNA transferides corresponen precisament a RNA ntissatger, portador de la informació determinant l'estructura i, per tant , l'especificitat , de les cadenes curtes de la molècula anticòs.

El pas de RNA de cèl·lula a cèl·lula és un fet correntment acceptat.