agronomia

En realitat, quasi totes aquestes disciplines formen part del que a partir del segle XIX i fins avui serà el corpus doctrinae de l’agronomia, però no obstant això no pensem que aquest objectiu agronòmic siga el primordial per a Cavanilles.

L’arròs havia estat introduït per la civilització islàmica durant l’edat mitjana, havia suposat una important font de calories per als valencians i havia substituït en moltes ocasions les manques productives de forment.

A continuació també parla dels avantatges i inconvenients de l’empelt sobre poncemer o llimera, de les exigències agroclimàtiques, de la duració de les plantacions, d’algunes malalties fisiològiques —per exemple l’asfíxia radicular i la clorosi—, de les feines de conreu i inclús de la rendibilitat del cultiu en funció de la densitat de plantació utilitzada.

En general, Cavanilles sembla arrossegar els prejudicis del binomi antagònic ramaderia-conreu de plantes i justifica l’expansió de la ramaderia en la manca de mà d’obra i en el caciquisme imperant a moltes comarques.

El testimoni botànic, geogràfic, geològic, social i històric que ens deixa Cavanilles a la seua obra és cabdal per a conèixer l’estat de l’economia valenciana de les darreries del segle XVIII, tot i que la part més tecnològica de la moderna agronomia propugnada pel Nou Mètode no es troba massa present a les descripcions d’alguns dels agroecosistemes valencians, amb unes discussions quasi inexistents, que sí que apareixen a les obres d’uns altres agraristes europeus del segle XVIII que han estudiat, adaptat i discutit l’esmentat Nou Mètode propugnat per Tull (Maroto, 1998: 232-234).

Malgrat tot, per a aconseguir l’ideal fisiocràtic no sols calen mesures tecnològiques, sinó també diagnòstics sobre l’actualització dels recursos naturals, mesures jurídiques i estructurals per part de l’Estat, etc., que també han estat objectius de la concepció de l’agronomia des de la seua consolidació com a ciència, i tot això ho tracta amplament Cavanilles, amb crítiques i sentències ben compromeses.

De qualsevol manera, cal considerar que Cavanilles era sobretot un científic sensu stricto, que a més a més s’havia format a París —els EUA d’avui—, per la qual cosa, tot i que sembla singular, no és estrany que considere la part tecnològica de l’agronomia com una activitat massa localista i la tracte amb un poc de menyspreu, situació que no ens ha de sorprendre, car en l’actualitat passa quelcom semblant en l’agronomia, entre la valoració que es fa de les aportacions científiques bàsiques i les tecnològiques i aplicades (Maroto, 2005b: 221-235).