aiguamoll

Les concentracions d’oxigen dissolt a la sortida, als dos sistemes eren inferiors a 1 mg/l, no obstant això, les eficiències d’eliminació de contaminants emergents, en general, van resultar ser més elevades a l’aiguamoll més som que al més profund (taula 2).

En canvi, en el sistema som coexistien les vies sulfatoreductives amb les de nitrificació, la qual cosa dóna a entendre que dintre de l’aiguamoll som hi ha certa presència d’oxigen.

Per tal d’aprofundir en el modelat del comportament dels contaminants emergents en els aiguamolls construïts, hom empra els paràmetres cinètics de degradació de la matèria orgànica i es considera l’aiguamoll com un reactor de flux de pistó.

Aquests comportaments són els següents: grup I, compostos fàcilment eliminables (cafeïna, àcid salicílic, metildihidrojasmonat, ibuprofèn i un dels seus productes de degradació durant el metabolisme humà, l’hidroxiibuprofèn; grup II, compostos moderadament eliminables (naproxèn i carboxiibuprofèn); grup III, compostos recalcitrants (ketoprofèn, diclofenac, àcid clofíbric i carbamazepina), i finalment, el grup IV, compostos que s’eliminen per interaccions hidrofòbiques amb la matèria orgànica que conté l’aiguamoll (galaxolida i tonalida).

El grup II respon a una cinètica d’ordre zero, i la seva eliminació és proporcional a l’àrea de l’aiguamoll.

Per tal de confirmar aquesta hipòtesi, es van estudiar els compostos retinguts a l’aiguamoll, i es van obtenir les concentracions més elevades per a les fragàncies (galaxolida, 850 mg kg^-1) a la part proximal del sistema, mentre que els altres compostos apareixien a nivells molt més baixos (ibuprofèn, 6 mg kg^-1).

D’entre totes les definicions que hom pot trobar a la literatura sobre els aiguamolls construïts, caldria esmentar la feta per Cole [1] a causa de la seva funcionalitat: «Els aiguamolls construïts són sistemes de tractament d’aigües residuals que consisteixen en llacunes poc profundes, llits o basses que contenen vegetació emergent, arrelada o flotant.»

Aquest biòtop, un xic similar als aiguamolls, ofereix una vegetació fonamental de molses hipnàcies (Drepanocladus, Bryum, Philonotis), i alberga una comunitat nematòdica oscil·lant entre la de les veritables torberes i la dels rius i els estanys.

En un altre aiguamoll, a 11480 m, a l'interior del bosc d'Abies alba, amb Narthecium ossifragum dominant, Carex fusca, Juncus sp., des de les vores dels rierols i també completament submergits a l'aigua corrent hi ha Sphagnum platyphyllum (Sull.) Warnst. amb Drepanocladus exannulatus.

A Certescans a 2060 m, s'estén a la base d'una cascada un aiguamoll lleugerament inclinat.

En les altes valls de la zona axial dels Pirineus, per damunt dels 1000 metres, amb molta freqüència, en els indrets on hi ha una humitat constant, en els aiguamolls, les vores dels torrents i dels llacs, el naixement de les fonts, les depressions del sòl en els boscos i prats humits, es troben diferents espècies de Sphagnum juntament amb altres molses i hepàtiques, que acompanyen una vegetació particular acidòfila característica.

El pH prop de 7, mesurat en una ocasió en els aiguamolls de la vall de Nou Creus no és propi per al desenvolupament dels Sphagnum.

En aquests aiguamolls predominen espècies basòfiles com Cratoneurum falcatum, Bryum ventricosum, etc.

Aiguamolls de l'aliança Caricion fuscae amb Parnassia palustris, Juncus silvaticus, Potentilla erecta, Carex fusca, Deschampsia caespitosa, Nardus stricta, Trifolium repens, Selinum pyrenaeum, etc., amb Sphagnum subsecundum Nees dominant i Sph. palustre L. Sph. amblyphyllum Russ. Sph. teres (Schpr.) Aongst. var. squarrosulum Warnst., Polytrichum commune var. perigoniale, Chiloscyphus polyanthus, Calliergon stramineum, Climacium dendroides, Aulacomnium palustre.