amilasa

Ja és antiga la coneixença que els ferments no hidrolisen indiferentment qualsevol substancia orgànica hidrolisable per els àcids o àlcalis, sinó que sa acció es concreta al grup de les grasses (lipases), fècules (amilases) o albuminoides (proteases).

En efecte, en tots aquests casos i això és un fet capdal, l'amilasa és abundant; la qual cosa indica que el midó ha escapat a la digestió per evacuació prematura.

La presència de Ilevats, cel·lulosa, etc. i d'amilasa (si aquesta no ha estat destruïda per putrefacció) ens indicarà que la causa d'aquesta digestió insuficient ha estat una evacuació prematura.

Endemés, les experiències fetes en el gos per Müller, Schmidt, Strassburger i Roux i les observacions clíniques que nosaltres havem seguit en l'home, demostren que la digestió dels hidrats de carboni sofreix rarament en la insuficiència pancreàtica, la qual cosa ha fet pensar els autors amb el pas de l'amilasa a l'intestí per via sanguínia, quan els canals excretors estaven obstruïts, o bé que les glàndules intestinals suplissin el dèficit pancreàtic.

Com és que el midó atacat ja per la diastasa salival, per l'amilasa intestinal i pancreàtica no ha desaparegut completament? Encara que d'una manera hipotètica podria tenir una explicació: l'alcalinitat del medi intestinal fins al final de l'íleon.

L'amilasa desperta tota sa activitat en un medi lleugerament àcid (Müller, Schmidt, Rosenberg, Gautier, Ambard, Bines, Gallart).

I com que en la regió íleo-cecal especialment és on l'acidesa deguda a fermentacions bacterianes es presenta, podria ésser que en aquest punt l'amilasa tingués sa acció i per tant en estat normal aquí fos atacat el midó.

Finalment, per acabar, diré que hi ha deposicions de colítics que en posar-les en contacte d'una solució de midó en precipiten un gran part, i el tal precipitat no es deixa atacar per l'amilasa.