argila

La necessària concentració i els factors de proximitat per a assolir bones taxes de polimerització portaren a Bernal a proposar l’adsorció sobre argiles com una possible via d’afavoriment de la reactivitat dels materials orgànics prebiòtics.

En aquests darrers, la polaritat de la molècula d’aigua hi té un paper important, la seva presència sobre les superfícies dels minerals (especialment els silicats) altera l’equilibri de càrregues dels políedres de coordinació més propers a la superfície, lixivia alguns dels cations associats a l’estructura dels minerals afectats i la transforma en nous minerals, normalment fil·losilicats del grup de les argiles (Luoghaan, 1969).

És a dir, minerals (silicats) amb enllaços fortament covalents i, per tant, amb una elevada estabilitat mecànica, es transformen en d’altres (argiles) amb enllaços de baixa energia (Van der Vaals) i, en conseqüència, fàcilment eliminables mecànicament (pluja, vent...).

Majoritàriament són de calcita (CaCO₃), per bé que en totes elles s’ha determinat també la presència d’oxalats de Ca (les dues formes mono- i di-hidratada, wel·lita i weddelita, respectivament), i ocasionalment fosfats de Ca (normalment hidroxilapatita), a més a més del guix (CaSO₄·2H₂O) localitzat a la capa més exterior, en la qual també hi poden haver petites quantitats de quars i argiles, que es poden interpretar com a partícules atmosfèriques atrapades per la superfície.

Les imatges de raigs X (mappings) corresponents a la distribució dels diversos elements químics majoritaris (figura 9) confirmen la composició ja expressada, si bé l’acumulació de quars i d’argiles (Si associat a Al i K) es limita a una capa ubicada a la part més exterior del conjunt de la pàtina, cosa que suggereix que es tracta de pols atmosfèrica acumulada en un moment determinat de formació de les pàtines, tal com ja apuntàvem.