astre

El nou astre rebé el nom de Plutó.

Plutó sempre s’ha considerat un astre /cos un xic original i com més se l’ha conegut més ens ha mostrat les seves peculiaritats que són les següents.

En el capítol VII de les diferents comparacions dels astres s’expliquen la longitud i la latitud d’un astre, la seva ascensió, declinació, l’arc semidiürn.

—Velocitats angulars dels moviments de rotació de l’astre seguint el perímetre de l’epicicle, i del centre de l’epicicle respecte del punt equant.

Un astre sense atmosfera, com Mercuri o la Lluna, no té l’aspecte mencionat.

Des que l’astrònom holandès Christiaan Huygens va descobrir Tità (Huygens, 1698), el segon satèl·lit més gran del sistema solar, per ben poc, i malgrat les especulacions en voga durant el segle XIX sobre la pluralitat dels mons habitats, que tenen com a requisit l’existència d’una atmosfera a l’astre en qüestió, el cert és que cap observació astronòmica no havia confirmat aquesta possibilitat fins al descobriment de Comas.

Assenyalava la dificultat de la detecció òptica de l’atmosfera d’un astre de diàmetre inferior a 1 segon d’arc: «In fact, such a thing would seem impossible» (Kuiper, 1944).

Plutó és l’astre que ha provocat aquest actual enrenou en la concepció del sistema solar: Plutó.