atmosfera terrestre

Aquestes observacions han dut nombrosos autors a la conclusió que, si la geoquímica afavoreix una atmosfera terrestre primitiva més aviat neutra que reductora, aleshores les simulacions de Miller no ens estan informant gaire del que realment passà (i sí, per exemple, dels processos químics de formació de meteorits).

Una anàlisi ràpida de la composició de les atmosferes dels diferents planetes permet destacar clarament en l’atmosfera terrestre: a) l’elevada concentració d’una espècie oxidant com l’oxigen molecular, O₂; b) la molt baixa concentració d’una espècie reductora com l’hidrogen.

Si atenem al signe del gradient de la temperatura respecte a l’altitud, l’atmosfera terrestre té una estructura en capes molt ben definida, com mostra la fig. 1.

La presència d’ozó a l’estratosfera és una conseqüència de l’elevat contingut en oxigen de tota l’atmosfera terrestre, i la seva formació ha estat fruit de les interaccions abans esmentades, que han convertit una atmosfera inicialment reductora en una atmosfera oxidant.

La capa d’ozó es desenvolupà així que l’atmosfera terrestre es feu rica en oxigen pel desenvolupament progressiu de les plantes verdes.

Tant les protuberàncies com la corona havien estat observades en nombroses ocasions, però es pensava que eren degudes a l’atmosfera terrestre o producte de la difracció de la llum sobre l’extrem de la Lluna.

Com es pot veure aquests professors de Toulouse, que van seguir fil per randa les indicacions que havia fet Arago i consegüentment s’havien fixat en les irregularitats dels corns, consideraven que aquestes dents de serra eren degudes a les muntanyes i valls de la Lluna i al fet que la refracció de la llum solar era desigual en travessar l’atmosfera terrestre.

Un ull humà, ben entrenat, és capaç de capturar moments de claredat en les imatges de les fonts astronòmiques degradades per l’atmosfera terrestre (seeing).