bomba

El «gran pecat» de Julius Robert Oppenheimer és haver creat la bomba atòmica, encara que tots sabem que aquesta no existiria pas sense l’E = mc² d’Einstein.

La realitat de la complexa interacció entre ciència teòrica i tecnologia és una barreja de coneixement científic teòric estimulat per artefactes tecnològics que han assolit l’èxit i que van néixer possiblement per «prova i error» (la roda i la màquina de vapor en són els millors exemples) i, també, la tecnologia que neix de l’aplicació d’idees pròpies de la ciència més teòrica (la bomba atòmica n’és un bon exemple: ningú no en pot fer una per «prova i error».

L’any 1942, precisament abans que el gran públic conegués la possibilitat d’una bomba atòmica o de les centrals nuclears, l’escriptor Lester del Rey desenvolupava, a Nervios (1942), la terrible possibilitat d’una central nuclear (atòmica, en la denominació de l’època) que es descontrola i corre el perill de convertir-se en un problema molt seriós, com la realitat va demostrar que ho foren els incidents de Three Mile Island als EUA i de Txernòbil a la Unió Soviètica.

L’autor hi feia una clara descripció del funcionament d’una bomba atòmica, precisament quan això era un gran secret militar.

De fet, la bomba atòmica del conte de Cartmill no podia pas funcionar, però l’autor deixava ben clar que el problema principal era la separació dels isòtops no fissionables de l’urani 235.

L’optimisme sobre els coneixements o l’acceptació de la tecnologia no es correspon amb la realitat, hi ha imatges molt positives, però també tenim imatges com la bomba atòmica, Txernòbil.

En la majoria d’aplicacions de pressió isostàtica, el medi transmissor de la pressió és simplement aigua potable amb un petit percentatge d’oli soluble per tal de lubricar les bombes i evitar la corrosió (figura 3).

D’alguna manera, els instruments elèctrics van començar a ser habituals en les pràctiques químiques al costat d’altres instruments —com la bomba de buit, el termòmetre o el baròmetre.

Aquesta màquina fou inventada per Otto de Guericke al 1650 i perfeccionada pel físic anglès Hawksebee, que ajuntà un segon cos a la bomba i un sistema d’extracció més còmode i que requerís menys esforç.

Al centre de la platina hi ha una obertura que comunica l’interior del recipient amb els cossos de la bomba.

Un baròmetre estroncat comunica amb la bomba i el recipient per mesurar-ne la pressió.

Jacques Babinet incorporà a la màquina pneumàtica una clau que afavoreix la connexió entre els cossos de la bomba per obtenir el màxim buit possible (Ganot, 1857: 147-152; Bertomeu & García Belmar, 2002: 353).

El seu estat de conservació és regular: els cossos de vidre de la bomba són trencats, les volanderes de cuir, molt desgastades i esquinçades —tot i que els pistons, les tiges i els pinyons funcionen correctament—, i no es conserva la campana de vidre que ha de fer de recipient del qual extreure l’aire.

Radiació, als anys seixanta: 4 Fantàstics, 1961 (tot i que en aquest cas és radiació còsmica en una espècie de transició); Spiderman, 1962 (picada d’aranya prèviament sotmesa a radioactivitat); Hulk, 1962 (després de rebre els impactes d’una bomba de raigs gamma de la seva invenció).

En el cas de Hulk, en el còmic Bruce Banner (imatges 3, 4, 5 i 6), presentat com el científic militar més brillant del planeta, rep una gran descàrrega de raigs gamma mentre es prova una bomba de la seva invenció.

A petició de Pedrerol, Rafel Pagès va construir una màquina elèctrica «a doble conductor», una màquina pneumàtica «a dos cossos de bomba i gran font de compressió», dos campanars elèctrics i una «làmpada pironeumàtica» (17.10.1833).