cadena

El resultat fou la detecció a la fase líquida condensada d’una gran diversitat de substàncies orgàniques entre les que cal remarcar, per la seua abundància, els aminoàcids (amb bons rendiments de glicina i alanina), els hidroxiàcids, àcids alifàtics de cadena curta i urea.

Les síntesis prebiòtiques a penes si donen compte en l’actualitat de l’origen dels ribonucleòtids i mantenen incògnites fonamentals com ara la formació de l’enllaç N-glicosídic entre la base i el sucre, que no ha estat mai simulada experimentalment, o l’origen de l’homoquiralitat dels monòmers, requisit perquè les polimeritzacions siguen plenament efectives i així poder evitar l’anomenada inhibició creuada enantiomèrica (i. e., l’allargament de la cadena és blocat si hi ha l’enantiòmer contrari).

El laboratori de Ferris ha explorat en els darrers anys diverses alternatives i ha mostrat que un aluminosilicat com la montmoril·lonita és bastant efectiu, no sols en la catàlisi de la formació d’oligonucleòtids sinó també de pèptids, en què s’assoleixen longituds de cadena de més de 50-mer.

De fet, la distribució d’isòmers i el creixement de cadena que s’observa en els hidrocarburs de les condrites carbonàcies és força similar a la que s’obté en la síntesi Fischer-Tropsch.

Aquest mecanisme, típic d’una reacció en cadena, es mostra adequat per reproduir la informació experimental a baixes pressions.

Tot depèn de l’organització en la xarxa cristal·lina (fig. 5): en el primer cas, els enllaços de Van der Waals entre cadenes orienten els ions Cu^II d’una cadena de forma antiparal·lela als ions Cu^II de l’altra cadena i així successivament.

En canvi, amb el segon lligand (el derivat hidroxilat) es formen enllaços d’hidrogen que fan que en les direccions perpendiculars a les cadenes (donant lloc a un pla), el veí més pròxim a un àtom de manganès d’una cadena és un àtom de coure de l’altra.

La polimerització guiada per un motlle complementari, capaç de determinar els emparellaments entre les bases nitrogenades en cadenes oposades, ha estat molt estudiada per Orgel.

Activant químicament el fosfat de la guanosina, per exemple amb 2-metil-imidazole, es demostrà que el poli(C) (polímer monòton de citosina o àcid oligocitidílic) guia la síntesi de cadenes de poli(G) (àcid oligoguanílic) d’uns 30-mer.

Tinguem en compte que amb la injecció d'aquesta sang posem l'animal en condicions de proteolitzar el sèrum en millors condicions que abans perquè amb la gran quantitat d'anticossos que li injectem li conferim temporalment un grau donat de immunitat passiva; però com que aquests anticossos sols obren en presencia del complement, d'això resulta un major desprendiment de complement i amb ell basta també perquè de les cadenes laterals alcalòidiques o d'allò que fa el tòxic es desprengui una quantitat de tòxic mortal.

Ara bé: immunitzat ja l'animal, si li injectem una forta dosi d'antigen per la vena iugular, es despendràn de les cadenes laterals corresponents una quantitat d'anticossos tant més alta quant més sigui el grau d'immunització de l'animal i una quantitat de complement equivalent que es fixarà sobre l'antigen; mes se desspendrà a la vegada de les cadenes alcalòidiques una quantitat d'anafilotoxina tan gran i en tan poc temps que pot resultar mortal.

Malgrat ésser aquesta una veritat generalment reconeguda, nosaltres hem emprès d'una manera sistemàtica l'estudi d'aquestes proporcions tenint sempre en compte el temps de fixació del complement damunt l'antigen en l'hemolisi i això ens ha permès posar de manifest en certa manera in vitro els fenòmens íntims que deuen tenir lloc en el sí de l'organisme en el desprendiment del tòxic anifalactitzant; n'hi ha prou per això amb fer extensiu a les cadenes laterals alcalòidiques lo mateix que se'ns mostra en la hemolisi in vitro.