cadena lateral

Així, doncs, l’estructura tridimensional de COX-2 es va construir utilitzant l’esquelet peptídic de COX-1, sobre el qual es van conservar les cadenes laterals dels residus existents entre les dues seqüències i es van anar substituint les cadenes laterals dels residus no conservats, i així mateix s’hi va inserir la Pro¹⁰⁶.

Així, el làser de nitrogen de Tanaka tenia una longitud d’ona (h = 330 nm) en la qual les cadenes laterals d’aminoàcids aromàtics, com Phe, Tyr o Trp, no absorbien, la qual cosa resultava essencial per evitar la fragmentació de la proteïna.

Aquesta concepció esquemàtica, coneguda amb el nom de cadenes laterals, per primera vegada imaginada per Pflüger, ens és absolutament indispensable actualment per a fer-nos càrrec de l'origen de les noves substancies que resulten d'una simple transposició molecular, d'un desdoblament, i de la munió de fets verament portentosa que ens posa de manifest el metabolisme nutritiu.

Sempre que una substancia (antigen) determina un estat d'immunització, es creen per les cadenes laterals en el organisme lo que anomenem anticossos.

Ara bé: immunitzat ja l'animal, si li injectem una forta dosi d'antigen per la vena iugular, es despendràn de les cadenes laterals corresponents una quantitat d'anticossos tant més alta quant més sigui el grau d'immunització de l'animal i una quantitat de complement equivalent que es fixarà sobre l'antigen; mes se despendrà a la vegada de les cadenes alcalòidiques una quantitat d'anafilotoxina tan gran i en tan poc temps que pot resultar mortal.

Tinguem en compte que amb la injecció d'aquesta sang posem l'animal en condicions de proteolitzar el sèrum en millors condicions que abans perquè amb la gran quantitat d'anticossos que li injectem li conferim temporalment un grau donat de immunitat passiva; però com que aquests anticossos sols obren en presencia del complement, d'això resulta un major desprendiment de complement i amb ell basta també perquè de les cadenes laterals alcalòidiques o d'allò que fa el tòxic es desprengui una quantitat de tòxic mortal.

Malgrat ésser aquesta una veritat generalment reconeguda, nosaltres hem emprès d'una manera sistemàtica l'estudi d'aquestes proporcions tenint sempre en compte el temps de fixació del complement damunt l'antigen en l'hemolisi i això ens ha permès posar do manifest en certa manera in vitro els fenòmens íntims que deuen tenir lloc en el sí de l'organisme en el desprendiment del tòxic anifalactitzant; n'hi ha prou per això amb fer extensiu a les cadenes laterals alcalòidiques lo mateix que se'ns mostra en la hemolisi in vitro.

D'aquests experiments se desprèn que si les cadenes laterals alcalòidiques se comporten de la mateixa manera que les zimògenes i les que presideixen a la elaboració dels anticossos, basta el factor temps per a explicar la intoxicació anafilàctica; una mateixa quantitat de verí formada en un temps llarg no la determinarà per la facilitat amb què és oxidat, fenomen descobert per nosaltres i comprovat després per altres, tot regoneixent-nos la prioritat; mentre que si aquesta mateixa quantitat és despresa o desdoblada en un temps més curt determinarà un ràpid enverinament.