ciment

Així, en primer lloc es destaquen els materials que han canviat el món: ferro, bronze, alumini, cautxú, plàstics, ciment, acer inoxidable i silici.

De fet, i com és obvi per al lector, l’autor ha obtingut els valors de la figura 1 mitjançant el càlcul indirecte que ha fet la becària, i amb abundoses hipòtesis i estimacions pròpies sobre la massa mitjana dels barcelonins, sobre quants mobles hi ha a les cases, de quin volum són els dipòsits de les gasolineres, quina és la composició mitjana del ciment usat en la construcció dels habitatges, quant pesa un vagó de metro, i dotzenes d’estimacions més.

Amb el pas dels anys la demanda ha augmentat de manera considerable i actualment els laboratoris disposen d’un ampli ventall de materials que cobreix els camps alimentari (teixits animals i vegetals...), ambiental (aigües, sòls, sediments, aerosols...), tecnològic (metalls, aliatges, plàstics, ciment...), etcètera.

En aquest procés de construcció (figura 2) l’ió metàl·lic es pot considerar com el ciment que manté units els lligands i com el centre o nucli que els orienta en una determinada direcció.

Les fàbriques de ciment poden ser un niu de pols perquè treballen amb sòlids pulverulents, tant pel que fa a les primeres matèries —pedra calcària, i argiles— com pel producte final, el clinker.

No conté aigua ni ciment.

A diferència del formigó de ciment, l’enduriment del qual és conseqüència d’un procés químic, el refredament i enduriment del formigó de sofre és de tipus físic, sense necessitar cap reacció química ni condicions especials d’humitat; l’únic procés implicat és un canvi de fase del sofre.

El formigó de sofre, si bé és similar al formigó de ciment quant a propietats mecàniques, presenta una sèrie de característiques especials.

A causa de la natura de la seva estructura molecular, la pasta de ciment hidratada del formigó convencional no té un comportament satisfactori quan està exposada a ambients severs (contacte amb àcids altament concentrats, ambients salins, etc.); per aquesta raó és necessari utilitzar recobriments que evitin el contacte del formigó amb el medi.

Una de les propietats més destacables dels materials fabricats, tant de morters com de formigons, és la gran resistència mecànica que presenten. Les resistències a compressió, a flexotracció i a tracció indirecta trobades són molt elevades, i superen en la majoria de casos les del formigó convencional (de ciment), i similars a les del formigó d’alta resistència.

Les resistències a compressió han estat al voltant dels 70 MPa per als morters i 50-60 MPa per als formigons, mentre que les resistències a flexotracció han estat d’uns 12 MPa per a morters i entre 9 i 10 MPa per a formigons, valors tots superiors als dels formigons i morters de ciment pòrtland convencionals.

D’altra banda, com que l’enduriment del formigó convencional es deu a reaccions químiques entre el ciment i l’aigua, un excés de residus o alguna classe en particular d’aquests podria interferir en aquestes reaccions i dificultar-ne la solidificació.

Pot obtenir-se àrid i fabricar ciment a partir dels recursos naturals lunars; no obstant això, l’aigua no hi és present, almenys en quantitats suficients per a justificar el seu ús massiu en construcció.

Per tant, és altament probable que, si es desitja construir a la Lluna amb formigó de ciment, sigui necessari transportar part del material (l’aigua o l’hidrogen) des de la Terra, fet que té un cost econòmic extremadament alt.

La fabricació de ciment és responsable d’un percentatge considerable del total d’emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, mentre que l’explotació de pedreres per a obtenció d’àrids produeix un consum de recursos naturals i un impacte visual poc sostenibles.