cinabri

En la retorta no queda més que el mercuri del sublimat i el sofre de l’antimoni: com que tenen una gran simpatia l’un per l’altre, en escalfar-los se sublimen conjuntament al coll de la retorta formant cinabri.

Com veiem, li resulta ben evident que hi ha unes substàncies ben identificades i que n’hi ha algunes (el cinabri, el mercuri sublimat, l’antimoni i les pólvores emètiques que són més compostes que unes altres (el mercuri, el sofre, el règul d’antimoni, l’esperit vitriòlic), que són més simples.

Altres casos ben documentats són el del vermelló (cinabri), que amb el temps pot passar a metacinabri de color negre, o el del blanc de plom (carbonat bàsic de plom), que pot reaccionar amb sulfur d’hidrogen present com a contaminant a l’atmosfera, i donar sulfur de plom, negre.

D’altra banda, el mini es va emprar per adulterar un altre pigment taronja més preat, el cinabri, tal com ho adverteix Cennino Cennini en el seu deliciós manual pràctic: «Compra sempre cinabri sencer, mai triturat o mòlt. La raó: que molt sovint s’adultera amb mini o amb maó esmicolat.»

Però l’únic problema del cinabri (també conegut com a vermelló) no ha estat el seu preu, sinó el fet que, com que és sulfur de mercuri, és altament tòxic, raó per la qual ha caigut (sortosament) en desús.

Tanmateix Cennini no era el primer que avisava de l’adulteració i del caràcter verinós del cinabri, ja que advertències semblants foren fetes per Plini a la seva Història natural, al segle I.