clonatge

Un exemple evident d’això darrer és el de la ja famosa ovella Dolly, fruit d’una tècnica de clonatge que, el febrer de 1997, va ser presentada per la premsa com un avenç precisament de la «ciència», quan tots sabem que el coneixement científic teòric subjacent feia ja anys que era conegut.

L’ovella Dolly, el clonatge de mamífers (i el possible clonatge d’humans que se’n deriva), fou realment un resultat que pertany més a la tecnologia que no pas a la ciència teòrica, però la novetat, la sorpresa i les perspectives de futur van fer que s’assignés a la parenta rica, la ciència, i no pas a qui n’era realment responsable: la tecnologia.

Hi ha molts exemples d’això, però un dels més evidents i recents és l’anàlisi de la reacció social davant la possibilitat del clonatge d’humans.

Per a la majoria de la societat aquest és un fenomen que, com ja s’ha dit, va rebre una atenció general quan, el febrer de 1997, es va aconseguir el clonatge del primer mamífer de la història: l’ovella Dolly.

Val a dir que alguns s’hi havien avançat i ja havien començat a parlar-ne quan, a finals de 1993, es van fer públics els experiments de clonatge d’embrions humans duts a terme per l’equip del doctor Jerry Hall al Centre Mèdic Universitari George Washington.

Lògicament, el 1997 va veure de tot en relació amb el clonatge humà i l’enginyeria genètica: manifestacions comminatòries del sant pare de l’Església catòlica romana, declaracions solemnes de la UNESCO sobre l’ètica en l’enginyeria genètica i, fins i tot, la conversió de la innocent ovella Dolly en el personatge de l’any 1997 a algunes revistes nord-americanes.

Des de 1932, amb Un món feliç d’Aldous Huxley (inspirada en els treballs i especulacions sobre biologia de J. B. S. Haldane de 1924), i, sobretot, a partir de la dècada dels setanta, amb una abundant reflexió sobre els efectes socials, psicològics i fins i tot militars del clonatge humà, aquest tema ha estat analitzat repetides vegades a la ciència-ficció.

A històries com «Les nou vides» (1968) d’Ursula K. Le Guin, i novel·les com Donde solían cantar los dulces pájaros (1976) de Kate Wilhelm, Y mañana serán clones (1977) de John Varley, o l’espectacular i quasi definitiva Cyteen (1988) de C. J. Cherryh, els lectors de ciència-ficció han après a imaginar quina podria ser «la resposta humana als canvis en l’àmbit de la ciència i la tecnologia» pel que fa al clonatge d’humans.

I no cal pas quedar-se en el clonatge i la biotecnologia.