corona solar

Francis Baily va descriure també la corona solar com una zona blanca d’uns 3 o 4 graus que depenia de la fase del cicle.

Aquestes imatges van permetre conèixer les peculiaritats de la corona solar, l’existència d’atmosfera solar, la polarització de la llum a la corona i finalment la procedència solar de les brillants protuberàncies que s’observaven.

El programa d’observacions d’aquesta comissió de l’Observatori Astronòmic de Madrid es va dividir en tres parts: la determinació dels moments de contacte de l’eclipsi, l’obtenció de fotografies durant diferents fases de l’eclipsi —incloent la corona solar i les proximitats del Sol durant la totalitat— i les mesures espectromètriques per obtenir la longitud d’ona de la línia verda de l’espectre de la corona (Observatorio Astronómico, 1900).

D’entre els resultats més destacats destaquen les tres fotografies preses amb una càmera de distància focal llarga i les dues obtingudes amb una altra de distància focal curta, que mostraven aspectes com que la corona solar era observable encara amb el disc solar visible o que les seves extensions arribaven fins a tres diàmetres solars (Astronomical, 1900-1901).

Finalment, i segons sembla, existia una quarta part d’aquest programa observacional, liderat per l’astrònom assistent Gonzalo Reig y Soler i dedicada a l’estudi de la rotació de la corona solar durant l’eclipsi amb l’espectroscopi de l’equatorial visual construït per Grubb, que va ser retirada de l’informe final pel director de l’Observatori a la vista dels resultats obtinguts.

El misteri del coroni Abans d’aprofundir en els problemes que va plantejar Ventosa als resultats de l’observació de l’expedició que l’Observatori Astronòmic de Madrid va enviar a Plasència el 1900, centrem-nos en l’estudi de la línia verda de la corona solar, un dels principals objectius d’aquesta expedició.

Una de les raons que impulsaren l’aparició de resultats com aquests publicats al voltant de la línia verda de la corona solar, estava íntimament relacionada amb la necessitat dels astrònoms espanyols de donar publicitat a les seves investigacions per tal d’incorporar-se a la comunitat científica internacional i, de pas, projectar una imatge de modernitat del país de cara a l’exterior, legitimar la seva activitat i promoure la disciplina.

Però les seves fotografies foren suficients per tal d’elucubrar al voltant de les protuberàncies de la corona solar i, a partir de les seves observacions de les línies de l’espectre, concloure que el calci estava present a una capa divuit mil quilòmetres per damunt de la fotosfera (Fontserè, 1900b: 420).

Per altra banda, l’intent d’estudiar la rotació de la corona solar amb un espectroscopi adjuntat a la visual del telescopi equatorial Grubb, tot i que no va produir resultats satisfactoris, va ser molt original tenint en compte el secret amb què expedicions com la de l’Observatori de Meudon abordaren aquesta feina.

Tal va ser el cas de Lànderer, qui va estudiar el 1900 des d’Elx la polarització de la llum de la corona solar mitjançant un fotopolarímetre Cornu i un telescopi de 100 mil·límetres d’obertura, un mètode d’observació que va ser copiat i posteriorment millorat per l’astrònom francès Georges Meslin (1862-1918) amb ocasió de l’eclipsi total de Sol de 1905 (Lànderer, 1900; Meslin, 1905).