cromatina

Es desprèn, de lo anteriorment exposat, que no és l'exclusivitat, sinó sols el predomini d'un o altre procés degeneratiu lo que pot justificar la divisió feta pels citats autors, i així, per exemple, fins en els epiteliomes de les mucoses i particularment l'uterina, on són freqüents les degeneracions col·loides, jamai trobem aqueix procés amb exclusió de tot altre, sinó que sempre hi notarem zones que ofereixen tendencia a la keratinització; no hi veurem, és clar, glòbuls epidèrmics, ni cèl·lules totalment keratinitzades, mes hi trobarem al voltant de les zones de reblaniment que als epiteliomes uterins i vesicals caracteritza, una o dues fileres de cèl·lules aplanades, clares, quasi sense cromatina, que recorden en tot les cèl·lules superficials semicornies de les mucoses normals.

2. ^on Cossos circulars de 1 a 7 micres poden ésser trobats en qualsevulga glàndula inflamada, ressemblant-se a la gameta femella, però poden distingir-se bé pel fet de què no contenen cromatina ben diferenciada i les masses tenyides són perifèriques, havent-n'hi alguna en mitja lluna.

En el transcurs de la degeneració no presenten les cèl·lules col·loides cap fase equiparable a les que ofereixen les cèl·lules en keratinització; el nucli es conserva fins molt avançat el procés, desapareixent per kariorrexis, com ho prova la presencia de nombrosos grans de cromatina intra i extra cel·lulars.

El cos polar se va fent extra-cel·lular fins que queda lliure i ve a ésser la cromatina migrada en el pol superior mentres l'espiroquet entrat tenyeix profundament els cossos de l'altre pol.

En un glòbul epidèrmic pertanyent a aqueixos epiteliomes, és clar que hi haurem de trobar totes les capes de l'epidermis, i no sols això, sinó que les hi trobem situades en el mateix ordre en què en aquella membrana es disposen; i així com en la pell podem estudiar-hi pàs a pàs i capa per capa, la producció de la materia cornia, aquí també trobem evidents, i una per una, totes les zones o stratus: el germinale és la filera més externa de les cèl·lules del cordó neoplàsic; el principale, format per una pila de capes que envolten el nòdul; el granulosum, constituit per cèl·lules fusiformes o poligonals carregades d'esfèrules de keratohialina, fàcilment tenyibles pel carmí, safranina i fins per l'hematoxilina, i que amaguen a voltes un nucli ja malalt; el lucidum, amb sos refríngents protoplasmes, que a voltes encara tanquen un granet de cromatina, i, per fi, la zona perfectament keràtica, centre del glòbul epidèrmic, translúcid i brillant, d'on el nom de perla, format per la juxtaposició d'una serie d'escates cornics, veritable representació del stratum corneum verum.

Mes en les degeneracions col·loidals de l'epitelioma, al contrari, la presencia de fragments nuclears o almenys d'alteració visible de la cromatina dels elements atacats, la fragmentació dels mateixos i a la invasió completa dels protoplasmes, per l'acumul de la substancia col·loide en son interior produida, indueix més aviat a creure en una destrucció dels materials constructius de les cèl·lules sense respectar cap porció de les mateixes.

Seguint l'estudi de la degeneració col·loide en les neoplasies, direm, com ja havem enunciat, que en un començ, el nucli sols demostra una hipercolorabilitat de sa cromatina anàloga a la que ofereixen les cèl·lules que van a entrar en divisió; després, quan, ja avançat els procés, la materia col·loide ha invadit tot el protoplasma, el nucli és destruit per kariorrexis.

Aqueixa manera d'intervenir el nucli feu pensar a alguns en la possibilitat de kariokinesis en les cèl·lules en degeneració col·loide; per la nostra part, afirmarem que un i altre fets són conseqüencies de la degeneració del protoplasma cel·lular que per força trascendeix sobre el nucli exaltant ses afinitats cromàtiques i provocant després la kariorrexis que mai hem de confondre amb una mitosis o amb una divisió directa, ja que mai s'observen les fases característiques d'aquella ni la divisió en dos o tres glomèruls de cromatina, sinó que es romp aquesta en moltíssims troços i a vegades en senzills grànols (microfot. n.° 2).

A més, afegirem que mai havem vist la segmentació cel·lular subsegüent a la ruptura del nucli amb els caràcters que, per a ser tinguda corn a tal, té d'oferir; i encara que, en realitat, es dóna el cas de fragmentacions cel·lulars sumament desiguals que poden arrossegar algún tros de cromatina procedent dels restes nuclears, objectarem a això la desigualtat dels fragments cel·lulars, l'escassa cromatina que molts d'ells presenten, la no organització de la mateixa en nucli i la presencia de totes les transicions de degeneració de la cromatina per aquells arrossegada, tot lo qual fa que poguem afirmar rodonament que aquelles falses divisions no són més que fases de mort i desintegració de les cèl·lules atacades pel procés col·loide.

Al nostre entendre es tracta de cèl·lules en degeneració col·loide amb ruptura nuclear subsegüent o potser amb una segmentació directa del nucli no seguida de divisió de la cèl·lula, precisament per haver estat aquesta atacada pel procés, i en la qual cèl·lula, al voltant d'un grumoll de cromatina, s'ha retret la materia col·loide per l'acció dels reactius, particularment de l'alcool, creant d'aquesta manera una vacuola artificial.

Ens sembla que en la descripció de Ranvier hi ha bastant de fantàstic; mes podría ser, donades les tendencies de l'escola francesa, que aquells autors fessin sinònimes les paraules nucleol i grumoll de cromatina; allavors aquella descripció s'acostaría molt a l'anteriorment exposada.