darwinista

Del jove Paolo Mantegazza, darwinista i futur diputat, trobam una carta en castellà (havia passat uns anys a l’Uruguai i l’Argentina i la seva dona era d’allà) datada el 19 de novembre de 1862 des de la ciutat de Pavia en el moment que Mantegazza era professor de la seva universitat.

Tanmateix, dos dels autors estudiats exposen en les seves memòries posicions que d’alguna manera accepten, o com a mínim no contradiuen, visions de l’origen de les espècies de caràcter lamarckista o darwinista.

En aquest mateix escrit, Ferrer separa clarament l’antic transformisme lamarckista, que considerava que el canvi procedia d’una força interna de la naturalesa, del nou transformisme darwinista, influenciat per Malthus i que donava un paper decisiu a la selecció natural.

Això fa pensar que en aquestes dècades posteriors a l’explosió de la teoria darwinista no hi havia un consens establert entre els naturalistes, encara que a Barcelona predominaven els qui, normalment des de la seva religiositat, rebutjaven qualsevol possible transformació de les espècies.

Algunes d’elles, com les d’Arbós i Almera, ambdós preveres, es van redactar específicament per combatre l’evolucionisme, tant lamarckista com darwinista.

Poco después, una intensa controversia en clave darwinista se desarrolló en la Sociedad de Antropología de París.

Però l’editorial Montaner y Simón també apostava per científics rigorosos que defensaven postures més radicals, de forma que uns anys més tard van contractar el reconegut darwinista Odón de Buen per participar en els volums de botànica d’una altra obra d’història natural publicada entre els anys 1891 i 1895 (Nieto-Galán, 2008).