dehidrasa

La identitat dels resultats obtinguts amb el O, N i CO₂ ens revela l'existència d'un mateix procés fonamental, que potser podria explicar-se fent actuar les dehidrases, segons el mecanisme indicat, de manera que per a la síntesi àcid làctic-glucogen no caldria el contacte de l'oxigen dissolt en el líquid amb les cèl·lules.

Efectivament, sense necessitat d'exposar hipòtesis més o menys arriscades, ens basta recordar l'existència de les dehidrases làctiques, tan esteses en els teixits animals, però sobretot en el fetge, i preparades després també a partir del llevat de cervesa i de certes bactèries (Bernheim (17) Stephenson (18)).

Tot sembla indicar el contrari, i a més a més en totes les experiències fins avui conegudes la síntesi va unida a la vitalitat cel·lular, i, per tant, a l'existència de biocatalitzadors dels sistemes de dehidrases.

En unir aquests dos fets, podríem interpretar el mecanisme de la vitamina B-2 suposant que actua en els teixits estimulant l'activitat de les dehidrases i especialment de les làctico-dehidrases [Thunberg (52)] que influirien després sobre l'àcid làctic per a modificar el metabolisme hidrocarbonat, seguint les etapes de la utilització normal de la glucosa.

En el sistema d'oxido-reducció intervenen el substratum, les dehidrases, com a ferments específics, i els acceptors de H. (Thunberg), entre els quals uns dels més estesos en el món cel·lular és el glutation.

Aquesta disminució en la quantitat de dehidrases i de glutation afecta a la base no solament el metabolisme dels hidrocarbonats, sinó també dels àcids grassos i aminats.

Essent les dehidrases i el glutation els instruments específics dels processos d'oxidoreducció, és fàcil d'explicar-se la major part de les alteracions en el recanvi intermediari que es presenten en l'avitaminosi B.