electrocatalitzador

Generalment, hom superposa almenys dues capes, una de molt hidrofòbica, que permetrà la difusió del gas, i una altra que ho és menys, amb electrocatalitzador, que permetrà la penetració de l’electròlit.

Normalment, tampoc no fa falta addició d’electrocatalitzador, perquè el metall de l’elèctrode, per exemple metall Raney, ja en fa les funcions.

Però ara són normalment de carbó amb Pt com a electrocatalitzador, tant per l’ànode com pel càtode (en general s’empra menys Pt que per a les PEFC i les PAFC).

Per tant, és molt important l’ús de substàncies químiques que accelerin la velocitat de les reaccions als elèctrodes (electrocatalitzadors), com per exemple el platí o el pal·ladi, que, finament dividits, augmenten la velocitat de reducció de l’oxigen en medi àcid i alcalí.

La pols de carbó és lleugera, té una superfície específica molt gran i sobre ella hom pot dipositar fàcilment electrocatalitzadors per tal que les reaccions d’interès tinguin lloc a velocitat suficient.

En aquest procés queda una petita quantitat de CO sense reaccionar, aproximadament un 1 %, capaç d’enverinar l’electrocatalitzador de l’ànode.

Com que en medi àcid l’electrocatalitzador més eficient per a l’oxidació del metanol és el Pt, s’ha estudiat l’aplicació d’aliatges de Pt per a aquest procés i han resultat interessants els de Pt-Ru, que manifesten una disminució significativa de l’enverinament.

No obstant això, s’ha d’emprar més quantitat de l’electrocatalitzador que per a l’oxidació de l’hidrogen.

Es corroeixen i donen productes gasosos, cosa que implica una pèrdua de material suport dels elèctrodes de difusió de gas i afavoreix l’agregació de les partícules de Pt amb la corresponent pèrdua de superfície específica de l’electrocatalitzador.