ergastoplasma

Malgrat això, hi ha evidentment inclusions en l'estructura vacuolar d'aquest protoplasma que permeten d'afirmar es tracta d'elements posseïdors d'un ergastoplasma ben desenrotllat.

L'estructura reticulada del protoplasma i la presència d'inclusions que han d'ésser considerades més com a elements integrants de l'ergastoplasma de la cèl·lula, que no pas com a elements fagocitaris, i la manca d'elements d'inclusió provinents de la desintegració hemàtica (siderosi) en la totalitat dels elements neoplàssics, neguen aquesta possibilitat.

Tots els caràcters dels elements del neoplasma concorden amb els de les cèl·lules luteíniques : llur nucli de reticle fi, rares vegades nucleolat, llur forma globular, fàcilment explicable si es té en compte que es tracta d'elements que han perdut llurs connexions normals i, per tant, el contorn polièdric que en la normalitat exhibeixen pel fet de la seva forma d'agrupació; i, finalment, i podríem dir principalment, la fina estructura reticular del protoplasma, contenint un ergastoplasma ben diferenciat, integrat pels grànuls d'inclusió acidòfils, que no fan més que confirmar llur natura luteínica, d'acord amb l'opinió de Cesa-Bianchi i Drips, encara que contra el parer de Lévi, qui creu que es tracta de mitocòndries alterades per la fixació, i no de veritables elements ergastoplàsmics.

L'ergastoplasma, malgrat que ja fou sospitat, ha passat a constituir una realitat.

L'ergastoplasma és vesicular i tubuliforme i s'observen, a l'interior dels sàculs, uns grànuls densos als electrons, amb mesures bàsiques de 40-50 nm de diàmetre.

D'una manera o altra evolucionen cap a una agregació generalitzada, amb nova síntesi i la constitució final d'un grànul vitel·línic primordial, al qual se li van afeigint, dintre del sàcul d'ergastoplasma, d'altres de nova acumulació.

Són constituïdes per un cúmul de vesícules relativament petites i un nombre reduït de sacs aplanats, no ben bé delimitat quant a la seva extensió —i, per això, podria ser més convenient de parlar de "zones golgianes" (fig. 13)—, i no es poden relacionar clarament amb cap altra estructura cel·lular, encara que sempre són envoltades per l'ergastoplasma i els mitocondris.

El conjunt mitocondrial, que a la previtel·logènesi es constituïa amb elements de gran mida, però en nombre reduït, inverteix pràcticament la situació, tot multiplicant-se extraordinàriament en un procés paral·lel a l'ergastoplasma.

PeI que fa referència a les anomenades "zones golgianes" (fig. 13), no sembla que tinguin una relació directa amb cap orgànul, encara que sempre estiguin envoltades pels mitocondris i l'ergastoplasma, i aquesta proximitat s'interpreti com a funcional (ANDERSON, 1974), ja que s'ha d'observar que aquesta també és obligada pel gran desenvolupament d'aquells dos sistemes membranosos; respecte a això és obligat també d'assenyalar que en un altre ciclòpid, Cyclops strenuus, DURFORT et al. (1980) han observat un complexe de Golgi actiu i en relació amb l'ergastoplasma al llarg de la vitel·logènsi.