estequiometria

Entre altres aspectes, s’inclouen qüestions sobre estequiometria de medicaments, compostos de fluor per a la cura de les dents, fertilitzants, aigües minerals i emissions de diòxid de carboni.

Si bé l’estequiometria és un dels aspectes fonamentals per a l’estudi de la química, els exercicis al respecte que es plantegen als llibres de text, tant del batxillerat com del primer curs universitari, generalment són repetitius i es refereixen a substàncies alienes als alumnes.

La mateixa denominació del terme estequiometria provoca un cert desconcert inicial en els alumnes, atès que és un terme estrany per a ells.

Els primers problemes sobre estequiometria, almenys com a qüestions màssiques senzilles, apareixen als llibres de text de química al voltant del 1870 (Jensen, 2003).

Hi ha un esforç creixent per part dels autors de llibres educatius de química per incloure problemes d’estequiometria amb aspectes quotidians, com ara les pastilles efervescents o la formació de nitrogen a l’airbag dels automòbils (Brown et al., 2004).

En aquest treball es planteja una dotzena de problemes d’estequiometria relacionats amb substàncies ben conegudes pels alumnes.

El lactatgluconat de calci (terme usat en farmacologia) presenta una estequiometria de tres mols de lactat de calci per cada dos mols de gluconat de calci monohidrat.

En efecte, només identifica els reactius, el producte principal, i proporciona una bona aproximació a l’estequiometria global de la reacció.

D’una forma general, es pot dir que la T_c augmenta a mesura que ho fan: a) l’estequiometria, essent la millor una relació estequiomètrica al voltant de 1; b) el valor absolut del paràmetre d’intercanvi magnètic entre A i B.

Els àtoms de Ni^II estan coordinats octaèdricament amb dos nitrògens de l’amina bidentada, un lligand N₃– terminal i tres lligands N₃– pont que són compartits per tres altres Ni^II i que donen l’estequiometria [Ni(N₃)(N₃)_3/3(Me₂tn)].

La teoria clàssica d’afinitats deixa de constituir el marc teòric de la química perquè les aportacions de Berthollet, que la desenvolupa, entren en polèmica amb l’estequiometria i són deixades de banda (Grapí i Izquierdo, 1997).

En conseqüència, és molt difícil determinar quants i quins metalls es troben enllaçats a les MT en forma nativa, de manera que, a diferència de la majoria de metal·loproteïnes, la naturalesa dels metalls enllaçats i l’estequiometria metall-MT no són paràmetres constants i definitoris de l’esmentada família.

La caracterització analítica de l’espècie nativa o reconstituïda es pot establir mitjançant la tècnica de ICP-AES, que informa sobre la naturalesa i la quantitat de metalls presents, així com del contingut total de sofre en la mostra, cosa que permet establir l’estequiometria metall-MT sempre que el grau d’oxidació de la MT sigui menyspreable.

En aquesta situació, l’espectrometria de masses ESI-MS és de gran utilitat per indicar el nombre d’espècies que coexisteixen en solució, la seva estequiometria i l’abundància relativa.

En els inferiors, no és possible sistematitzar l’estequiometria de les espècies Cux-MT, on x pren valors d’entre 6 i 15, si bé l’estructura 3D del llevat S.

Per tot això, en la majoria de les reaccions de síntesi de tiolats metàl·lics no és fàcil predir l’estequiometria [M_x(SR)_y]^z del complex ni l’estereoquímica al voltant dels centres metàl·lics.