fenobarbital

Aquest mètode es basa en el coneixement que el citocrom P-450 és l'únic citocrom microsomal diferent del citocrom P-450, i en què l'administració d'inductors com el fenobarbital dona lloc a un augment molt important de la concentració del citocrom P-450 en els microsomes, sense afectar de manera apreciable el nivell de citocrom b₅.

Es varen diluir suspensions de microsomes de conills no tractats i de conills tractats ambb fenobarbital, de manera que cadascuna d'elles contingués la mateixa quantitat de citocrom b₅.

Aquesta tècnica ha estat extensament utilitzada en el laboratori d'ESTABROOK pel registre dels espectres absoluts de pigments fixadors de CO d'animals induïts amb fenobarbital o amb 3-metilcolantrè.

A més, els espectres qualitatius de l'espectre absolut aparent només poden tenir sentit si els microsomes d'animals no tractats i tractats amb fenobarbital contenen un citocrom P-450 espectralment idèntic.

El fet que el citocrom P-450 dels conills tractats amb fenobarbital és espectralment el mateix que el trobat en els microsomes dels animals no tractats va ésser demostrat quan l'espectre absolut aparent obtingut per HILDEBRANDT i ESTABROOK mitjançant el mètode de Kinoshita i Horie va ésser comparat amb l'espectre absolut publicat per SATO i cols.

Mitjançant la utilització de la tècnica de Kinoshita i Horie (vegeu anteriorment) amb microsomes oxidats d'animals no pre-tractats (cubeta de referència) i d'animals tractats amb fenobarbital (cubeta de la mostra), REMMER i cols. varen registrar els espectres absoluts del citocrom P-450 amb hexobarbital, i del citocrom P-45o amb anilina.

L'excepció és el fenobarbital, que dóna un espectre de fixació de tipus I amb microsomes de rata, però un espectre de tipus II amb microsomes de conill.

Suposant que els punts de fixació de tipus I i de tipus II estiguessin localitzats en una sola forma de citocrom P-45o, aquest fet suggeriria una diferència qualitativa en els citocroms P-45o d'ambdues espècies; suposant l'altra possibilitat, és a dir l'existència de dues formes del citocrom P-45o, una amb un punt de fixació de tipus I i l'altra amb un punt de fixació de tipus II, la diferència en la manera com el fenobarbital es fixa als microsomes d'ambdues espècies suggeriria que les propietats d'ambdós citocroms diferirien notablement en els microsomes de rata i de conill.

Cal també tenir en compte que a concentracions baixes el fenobarbital produïa un espectre de tipus I amb els microsomes de conill.

El fenobarbital, que és estimulador de moltes activitats enzimàtiques, produeix un increment detectable en la quantitat de proteïna microsomal per gram de fetge, però el 3-metilcolantrè, que no estimula tants sistemes enzimàtics, no produeix aquest augment de la quantitat de proteïnes.

Les fotografies de microscopia electrònica demostren que després del pre-tractament amb fenobarbital hi ha un augment de la quantitat de reticle endoplasmàtic llis a l'hepatòcit (cal recordar que els enzims microsomals són situats en aquesta estructura cel·lular).