genital

Aqueixa agudització premenstrual no és, en veritat, constant, però si és el tipus amb molt més gran freqüencia observat corn a repercussió de l'hiperactivitat genital sobre la fimia.

Ja no es limita l'ovari a pondre l'ou, I'úter a rebre'l i la placenta a alimentar-lo; és ja quelcom més que una casualitat la coincidència d'un ovari poliquístic amb els casos de mola; ja es tracten els miomes uterins irradiant eIs ovaris, en una paraula, ja es recerca en el sentit, certament ben lògic, que tot quant succeeix en una entranya genital té de trascendir irremisiblement sobre l'altre sempre i quan representi el fenomen primari una valoració fisiològica suficient.

El fol·licle madur no rebenta, el còs groc, per tant, no es forma i si admetem amb Adler principalment que al fol·licle madur li correspondria una acció congestiva i al còs groc una d'hemostàtica, tindrem clarament explicada la congestió constant a què està sotmesa l'esfera genital puix els fol·licles que evolucionen, sense arribar a esclatar, es deturen en ésser madurs, és a dir, en la fase generadora de la congestió que normalment correspon al període que precedeix i acompanya la menstruació en sa primera fase.

Dos factors entren aquí en joc: d'una part, una mucosa uterina envellida, assecada, escleròtica que obeeix malament als impulsos que de l'ovari periòdicament deriven per mecanisme endocrí; per altra, les postes ovàriques toquen a sa fi, les escurrialles de la funció engendradora no són pas la mateixa cosa que fou aquesta en el període de plena puixança genital, quan el mecanisme d'ovulació d'un ovari jove i sà tan fàcilment despertava i acreixia sota sa influència l'empenta proliferant i secretora de les cèl·lules teca-luteïniques emmagatzemades en el teixit conjuntiu perifol·licular i que servaven plenament encara tota la vivor anexa a les cèl·lules de l'embrió.

En el segon cas, en canvi, és una hipoovària (qui sap si existent ja de sempre, donades les característiques de la vida genital de la nostra malalta), la causa de la senilització de l'endometri i les hemorràgies, no són degudes a una congestió activa, sinó més aviat a un entorpiment circulatori que res no té d'estrany que es tradueixi en hemorràgies, quan després d'uns dies de repòs generatriu complet, ve una altra ovulació imperfecta i no closa per la formació d'un còs groc refrenador, a remoure radicalment els dominis de lo genital, entre els elements ja vells alteracions afavoridores de les hemorràgies, però de cap manera com a elements causals.

Mal funcionament d'un ovari de sempre i fins ara molt actiu i fecond (fixeu-vos, si no, en la vida genital del nostre cas); mucosa uterina viva, tova, hipertròfica a pesar de l'edat; plaques elastoides post-puerperals.

Vida genital sense interès fins ara en què fa temps perd més o menys repetidament i abundantment per l'úter.

Però si és possible descartar en la nostra observació aquestes tres grans fonts de pèrdua genital, cau perfectament dintre el grup de les hemorràgies degudes a unes alteracions no particulars d'un orgue, sinó pròpies de tot un sistema: del sistema vascular fet esclerós.

Creiem deslligada, en efecte, la causa de les metrorràgies, de tota força predominantment genital i al més depenent, a part de l'accentuada vascularosi, d'un desequilibri del mecanisme poli-endocrí regulador de la circulació.

Els primers ocupen son seti oportú en altres indrets de la Ginecologia i en els altres no és l'hemorràgia genital símptoma d'una malaltia pròpiament uterina que cabria denominar amb el nom menys dolent de metropatia o amb els evidentment impropis de metritis i endometritis hemorràgiques, sinó que són les pèrdues manifestacions uterines d'una malaltia no ginecològica.