heretabilitat

Aquests problemes poden il·lustrar-se amb les llargues discussions, que ja duren dècades, sobre l'heretabilitat de determinats aspectes.

En genètica, s'usa el concepte de heretabilitat per descriure la proporció de la variació en un tret que és deguda als gens.

Es parla, per exemple, de l'heretabilitat de l'estatura humana, que pot ser d'un 90 %, o la del coeficient intel·lectual (CI), que es calcula que pot estar entre el 50 % i el 70 %.

Per exemple, el nombre d'orelles que tenim els humans (normalment dues) és determinat pels gens amb absoluta precisió, però la seva heretabilitat és gairebé del 0 %, simplement perquè no hi ha variacions genètiques en el nombre d'orelles, sinó només ambientals.

Una altra manera de veure aquest problema és com segueix: si tots fóssim clons l'heretabilitat de qualsevol tret seria zero, independentment del seu grau de determinació genètica, ja que no hi hauria variants genètiques que contribuïssin a la diversitat de cap aspecte dels nostres cossos o de les nostres ments.

D'aquí a uns moments tornarem al concepte d'heretabilitat, però el que cal entendre ara és que, tot i que l’heretabilitat és una mesura formal de la contribució dels gens a la variabilitat de qualsevol característica d’un organisme, i no pas una mesura de determinació genètica, resulta molt fàcil confondre’s.

Els estudis clàssics amb grups de bessons estimen l'heretabilitat (la proporció de la diversitat d'un caràcter que es pot atribuir a la diversitat genètica) comparant bessons idèntics (que són genèticament iguals, clons que comparteixen el 100 % dels gens) amb bessons fraternals (que, com els germans normals, comparteixen el 50 % dels gens).

Si, per a un fenotip concret els bessons idèntics es comporten de manera tan semblant com ho fan els bessons fraternals, la interpretació és que l'heretabilitat del fenotip en qüestió ha de ser baixa i que, per tant, la contribució de la diversitat genètica a la diversitat dels caràcters mesurats ha de ser baixa.

Si, contràriament, els bessons idèntics són més similars entre ells que no pas els bessons fraternals, aleshores la proporció de la variabilitat del caràcter que expliquen les variants genètiques (és a dir, l'heretabilitat) ha de ser alta, ja que l'única cosa que els bessons idèntics tenen més en comú entre ells que els bessons fraternals són, precisament, variants genètiques.

Com més baixa és l'heretabilitat d'una malaltia, més magres són les possibilitats de trobar algun factor genètic que l'estigui influint.