hidrat de carboni

GOMA XANTANA: hidrat de carboni de tipus fibra que s’utilitza com a additiu espesseïdor i estabilitzant.

AGAR-AGAR. És un additiu, un hidrat de carboni de tipus fibra que s’utilitza com a gelificant.

Alginat de sodi E-401. És un hidrat de carboni de tipus fibra utilitzat com a gelificant, espessant i estabilitzant.

En una etiqueta de producte alimentari, hi ha sobretot dos aspectes interessants: la composició (ingredients), amb indicació dels additius; i la composició nutricional, amb expressió del valor energètic, la proporció d’hidrats de carboni, greixos, proteïnes i altres nutrients.

És una sal orgànica derivada d’hidrats de carboni de tipus fibra utilitzada com a gelificant, espessidor i estabilitzant.

Per exemple, la ingesta d'un plàtan aporta la mateixa matèria i energia per a un mico que per a una persona, però si amb la mateixa matèria (hidrat de carboni) elaborem un panellet que conté el mateix valor nutritiu que per al mico, no es així per a la persona, en la qual provoca un imaginari de: integració a un grup, emocions de la tardor, agraïment per qui l'ha preparat, records d'infància, tradició i cultura personal…).

En efecte, la major part dels compostos químics orgànics presents en els éssers vius (proteïnes, hidrats de carboni, alcaloides, terpens, esteroides...) són quirals, i es troben en forma d’un únic enantiòmer.

I segon, cal funcionalitzar aquests compostos de bor amb grups portadors (hidrats de carboni, pèptids, aminoàcids i porfirines, entre d’altres) que tinguin especificitat per les cèl·lules cancerígenes, de manera que augmenti l’eficàcia de la tècnica.

Representant-nos la molècula biogènica com un cos emplaçat en l'espai o estereomètricament, cal distingir en ella el grupus creador de les grasses, el dels hidrats de carbó, el dels proteics, el del zimogen del qual es desprèn lo que anomenem alexina o complement, el del alcalòidic, etc.

Abderhalden, deixeble de Fischer, dedicat a l'estudi dels albuminoides, desenrotlla en aquests la idea que Fischer demostrà en el grup dels hidrats de carbó.

Per altra banda tenint en compte que un fet per a ésser considerat com a nou deu abans que tot ser-ho, he seguit el consell d'En Cajal i repassant bibliografía puc dir en resum, que són comptadíssims els autors que parlen de ferments en Ia bilis i els que ho fan solament diuen que hi ha en ella una antimucinasa (Roger); Jacobson creu haver trobat un ferment diastàsic; von Wittich sosté igualment que la bilis posseeix una diastasa d'acció sobre els hidrats de carbó, i finalment Tchermak s'atreveix a dir que en la bilis acabada de treure hi ha un ferment tríptic d'acció molt lleu i que es destrueix ràpidament.

Un altre grup de fets que han estat considerats com a incompatibles amb la doctrina de Shaffer, és el constituït per les observacions interessantíssimes de Petren, comprovades per molts clínics i per mi mateix, relatives als efectes beneficiosos sobre la cetosi diabètica de règims molt rics en greix i força pobres en hidrats de carboni i també molt pobres en proteïnes.

Endemés, les experiències fetes en el gos per Müller, Schmidt, Strassburger i Roux i les observacions clíniques que nosaltres havem seguit en l'home, demostren que la digestió dels hidrats de carboni sofreix rarament en la insuficiència pancreàtica, la qual cosa ha fet pensar els autors amb el pas de l'amilasa a l'intestí per via sanguínia, quan els canals excretors estaven obstruïts, o bé que les glàndules intestinals suplissin el dèficit pancreàtic.

Podem prendre com a exemple representatiu de les observacions de Petren, un cas imaginari, en què el nitrogen urinari sigui de 4 grams diaris, el règim contingui 200 grams de greix i 50 grams d'hidrat de carboni, i no hi hagi glucosúria ni cetosi.

Els treballs que, sota la direcció del meu mestre, el Dr. Pi Suñer, he emprès sobre l'estudi clínic del metabolisme en els diabètics m'han fet interessar en la recerca de medis per a determinar la tensió dels gasos, i especialment la de l'anhídrid carbònic, a l'aire alveolar, la qual constitueix una dada d'un grandíssim valor en dit estudi, per la relació que guarda, d'una banda amb l'aprofitament dels hidrats de carbó per l'organisme, i d'altra, i sobretot, amb la concentració en hidrogenions de la sang, l'augment dels que té una relació estreta, encara que no ben precisada, amb el síndrome anomenat acidosi.