hidrosfera

Quan hi hagué, doncs, una hidrosfera estable a la Terra?

Una vegada entra en el medi a causa d’un abocament o d’una fuita, el contaminant es dispersa, i s’incorpora en els diferents compartiments ambientals (atmosfera, hidrosfera, sediments, biota i sòl).

El canvi de composició, des d’una atmosfera inicialment reductora fins a una atmosfera oxidant, ha estat el resultat de les interaccions dels gasos primigenis amb la biosfera, encara que també hi ha hagut interaccions de natura exclusivament inorgànica amb la litosfera i la hidrosfera.

L’augment progressiu del N₂O a l’atmosfera i la seva capacitat absorbent de radiació a l’estratosfera ha provocat un gran interès en el coneixement dels seus fluxos en els principals ecosistemes, entre els que destaca la hidrosfera.

Pot observar-se que la reserva de carboni més gran del DBC es troba a la hidrosfera i, consegüentment, el període de residència del carboni en aquest compartiment és el més gran de tots els compartiments.

En el cas del carboni, per exemple, la fotosíntesi es realitza preferentment sobre els isòtops més lleugers del carboni i per aquest motiu, el contingut de ¹³C i ¹⁴C dels vegetals és lleugerament més petit que el de l’atmosfera d’on procedeix el carboni; inversament, la dissolució del diòxid de carboni en aigua es realitza preferentment sobre els isòtops més pesants i per aquest motiu el contingut de ¹³C i ¹⁴C en la hidrosfera és lleugerament més gran que a l’atmosfera.

La hidrosfera presenta un contingut de ¹⁴C més baix que el dels altres compartiments; per aquest motiu els materials que en procedeixen proporcionen dates més altes que el materials contemporanis originats als altres compartiments.

Que la hidrosfera no compleixi la segona hipòtesi, no vol dir que els materials que en procedeixen no puguin ser objecte de datació, ja que per a algunes finalitats l’edat aparent és intranscendent, o poden proporcionar seqüències cronològiques regionals.