hidroxil

Altres compostos antioxidants del cafè Cal dir que l'acció antioxidant del cafè no només es deu a l'àcid clorogènicialtrescompostospolifenòlics, sinó que també és deguda a la presència d'altres compostos: - La cafeïna ha demostrat en estudis que és capaç d'inhibir la lipoperoxidació induïda per radicals lliures hidroxil, peròxid i oxigen singlet.

— La cafeïna ha demostrat en estudis que és capaç d'inhibir la lipoperoxidació induïda per radicals lliures hidroxil, peròxid i oxigen singlet.

En els anys cinquanta, Bates i Nicolet proposaren com a parelles X/XO les constituïdes per H/HO i HO/HO₂ , éssent HO i HO₂ els radicals hidroxil i hidroperoxil, respectivament.

A l’estratosfera, el radical hidroxil es forma de manera similar: els àtoms d’oxigen excitats reaccionen amb una font d’hidrogen com són l’aigua i el metà (CH₄).

Un gran nombre d’investigacions confirmaren que els CFC són inerts a la troposfera, on no sofreixen ni fotòlisi ni atac per compostos altament reactius (com els radicals hidroxil).

La presència d’enllaços C-H permet que els HCFC siguin atacats per radicals hidroxil i destruïts a la troposfera.

Un fet d'interès indubtable en l'estudi de les possibilitats de transformació de les proteïnes en hidrats de carbon, és la incapacitat de formar glucogen a partir de la glucosamina per simple canvi del radical amino en radical hidroxil, establerta per F. Rogozinsky (17).

Tenint en compte aquest fet, i la propietat dels aldehids i de les cetones, d'unir-se amb els alcohols per a formar acetals, Tollens va exposar l'opinió que en les molècules de les hexoses també tindria lloc una acetalització del grup carbonil amb el quart grup hidroxil, comptat a partir d'ell, de manera que les veritables fórmules de la glucosa i de la levulosa serien les següents, en les quals hi ha un nucli hexagonal heterocíclic, format per cinc àtoms de carbon i un d'oxigen:

El mecanisme de ciclització de l'esqualè, establert fa pocs anys per l'escola americana de Konrad BLOCH i l'anglesa de POPJAC, i confirmada per molts d'altres, és un exemple rnagnífic de com un radical peroxidatiu, l'hidroxil (com a radical i no com a ió), pot determinar, com una vareta màgica, la formació de l'estructura fenantrènica que de bell antuvi té l'aparença d'una estructura capriciosa i complicada.

L'aproximació del radical OH per la seva electrofília determina que l'electró que ressona entre el doble enllaç primer de l'esqualè es desplaci per unir-se a l'hidroxil; això implica que l'electró del doble enllaç següent sigui també desplaçat cap a la part que ha quedat electrofílica, i així es produeixi el tancament de la primera anella.

I aquí ve el punt a remarcar : així com en referir-nos a l'estructura mineral de la dent hom no deixa mai de mencionar que és constituït per calci, fosfats i fluor, és a dir, la fluorapatita, difícilment hom presta atenció al fet que el paper tan característic i important d'aquest halogen en les altres estructures càlciques és simplement substituït pel grup hidroxil, al qual correspon, naturalment, d'assignar la mateixa importància que hom no regateja al fluor i del qual electrònicament és isòster.

En la representació cristal·logràfica d'aquestes estructures, els suecs ENGSTROM i CARLSON, així com l'americà GLIMCHER i d'altres, destaquen com són precisament l'hidroxil o el fluor els components que determiner o imposen la disposició de la totalitat de les altres molècules en la forma cristal·lina de l'apatita.

Aquestes fórmules es comprenen millor de la manera següent, en la qual es veu la situació respectiva dels àtoms d'hidrogen i dels hidròxils a un i altre costat del pla format per l'anell heterocíclic:

Tenim, doncs, altra vegada uns hidroxils com a condicionadors d'un important component de l'ateroma.

Ara: així com en els altres casos és fàcil de trobar experiències que demostren complidament el significat-clau de l'hidroxil — bioquímicament i fisiològicament — respecte a l'hidroxil de les apatites, els estudis antics són gairebé tots de tipus purament químic, i entre els resents tampoc no són abundants els que relacionen la presència dels hidroxils com a conseqüència d'unes possibles hidroxilacions a tenir en compte en la patogènia de les discalcèmies.