histamina

El tema fonamental de les recerques experimentals dels grups amb què he participat, a la Universitat de Salamanca primer i la de Barcelona després, són les amines biògenes (tiramina, histamina, serotonina, feniletilamina i altres) en aliments, que ara continuen a la Universitat de Barcelona sota la direcció de la professora M. Carmen Vidal.

Laborit creia que la histamina alliberada durant l’anestèsia era la responsable de les morts sobtades.

La Barre (142) observa hiperglucèmia després de la injecció endovenosa d'histamina, efecte que va seguit d'una fase d'hipoglucèmia.

La ràpida caiguda de la pressió sanguínia consecutiva a la injecció d'histamina no depèn, tampoc, malgrat el que podria semblar a primera vista, d'una fallida de l'activitat cardíaca (Dale i Laidlaw).

Dale i Laidlaw demostren, després de nombrosos experiments, portats a terme amb una tècnica acurada, que durant la hipopressió produïda per la histamina (que va acompanyada d'una manca de sang a nivell del cor), no hi ha acumulació de sang en el fetge ni en els pulmons, ni en els grans vasos arterials ni venosos; quedava solament la possibilitat d'una acumulació en els capil·lars i les petites venes, acumulació que aquests autors s'esforcen a demostrar.

Solament després de produir una plètora artificial a un gat per la transfusió de sang total d'un altre gat, observen la congestió dels capil·lars musculars consecutiva a la injecció d'histamina.

És més; s'ha insistit, sobretot per Schweizer (32), en les analogies que hi ha entre els signes essencials de la pancreatitis hemorràgica i algunes intoxicacions, com la provocada per la histamina, per exemple.

Com assenyalen Dale i Laidlaw, i nosaltres hem pogut comprovar repetidament, la pressió sanguínia cau immediatament després de la injeccio d'histamina, sense que hi hagi de moment congestió visceral.

Més aviat al contrari, en el primer moment, la injecció d'histamina va seguida d'intenses contraccions intestinals i d'isquèmia de la paret (malgrat això, el cor no rep la quantitat suficient de sang per a una acció eficaç).

Com es pot veure a la gràfica I, la pressió sanguínia no solament descendeix per acció de la histamina, sinó que continua ascendint mentre persisteix l'asfíxia.

En l'experiment II, en què l'asfíxia es prolongà alguns minuts després de la injecció d'histamina, la pressió sanguínia, que al començament era de 160 mm., començà a descendir lentament algun temps després de la injecció d'histamina (al cap de 2 minuts aproximadament), però quedant, tot i això, per damunt de 100 mm., fins que, en començar la respiració artificial, descendí més.