isoforma

S’ha demostrat que els dendrímers catiònics, com ara PAMAM de generació 3 o més grans, sí que són capaços d’extreure PrP^Sc —la proteasa resistent isoforma de la proteïna prió— de cèl·lules de cultiu infectades, i la seva eficiència és major si el dendrímer té una alta densitat superficial d’amines primàries.

Curiosament, les estructures tridimensionals de la isoforma MT 3 de mamífer, de tres invertebrats (un equinoïdeus i dos crustacis) i d’un bacteri, tot i la diversitat d’aquests organismes, poden descriure’s prenent com a referència els agregats M₄(SCys)₁₁ i M₃(SCys)₉ de les isoformes MT 1 i MT 2 de mamífer (taula 1).

D’altra banda, l’abundància d’organismes que contenen MT, la seva diversitat, des de llevats fins a mamífers, i les diverses isoformes (proteïnes que difereixen en algun aminoàcid diferent de la Cys) presents en un mateix organisme, asseguren una o diverses funcions essencials per a aquestes metal·loproteïnes.

D’altra banda, tots els vertebrats estudiats inclouen dues o més isoformes de MT, que es designen per MT 1, MT 2..., i que difereixen en la posició relativa dels residus que no són Cys al llarg de la cadena peptídica.

Així, en l’espècie Cd₇-MT 3 de ratolí, l’estructura de l’agregat Cd₄(SCys)₁₁ és comparable al domini a de les isoformes MT 1 i MT 2; en canvi, en el cas de l’agregat Cd₃(SCys)₉ no ha estat possible determinar-ne l’estructura 3D, a causa de la seva elevada mobilitat.

La caracterització d’una MT implica establir la naturalesa i el nombre de metalls enllaçats a la proteïna, atès que cap d’aquests paràmetres no és necessàriament comú ni tan sols pel que fa a les diferents isoformes presents en un mateix organisme.

Ara bé, les diferents flexibilitats observades en el domini ß en les diferents isoformes de MT de mamífer (MT-3 > MT-2 > MT-1) i la diferent estabilitat cinètica dels dos dominis ß de les MT de crustaci mostren un important paper de la cadena peptídica en el control i regulació de les característiques químiques i estructurals dels agregats metall-sofre en les MT.

Els transcrits d'aquesta segona regió promotora codifiquen una isoforma de la SHBG que és uns 5 kDa més petita que la SHBG plasmàtica.

Aquesta isoforma de la SHBG s'acumula als espermatozoides entre la membrana exterior de l'acrosoma i la membrana plasmàtica, i s'allibera al medi durant la reacció de capacitació.

Des de llavors sabem que els transcrits per a la SHBG en aquests ratolins transgènics es troben a les cèl·lules germinals al testicle, i que una isoforma de la SHBG s'acumula a l'acrosoma de les espermàtides durant l'espermiogènesi i en l'esperma immadur (Selva et al., 2002).

A més a més, tot i que la isoforma de la SHBG humana present a les cèl·lules germinals és 5 kDa més petita que la SHBG present a la sang, aquesta isoforma uneix els esteroides sexuals amb la mateixa afinitat que la SHBG plasmàtica (Selva et al., 2002).

L'única pauta de lectura possible que codificaria la isoforma de la SHBG començaria a la Met30 del polipèptid madur de la SHBG.

Això és important perquè els nivells de la proteïna CREM s'incrementen després de l'estadiatge del paquitè, i són molt alts durant tota l'espermiogènesi (Don i Stelzer, 2002), i això coincideix amb l'aparició de la isoforma de la SHBG a l'acrosoma de les cèl·lules germinals (Selva et al., 2002).

Això és important perquè la isoforma de la SHBG present a les cèl·lules germinals dels ratolins transgènics conté N-glicosilacions (vegeu la figura 5) (Selva et al., 2002) i, per tant, podem concloure que la isoforma de la SHBG present a les cèl·lules germinals no pot ser producte dels transcrits que no contenen l’exó 7.