jugar

un paper important a jugar per tal de fer créixer tècnicament els estudiants, facilitar l’obtenció d’ajudes i suport i assegurar la disponibilitat d’una infraestructura per a dur a terme el disseny i la construcció dels robots.

Com es pot ja intuir, la interacció de cos sencer té un enorme espectre d’aplicacions que a curt, mitjà i llarg termini poden canviar la nostra manera de jugar (Bianchi-Berthouze et al., 2007; Díaz i Boj, 2009; Hodgkins et al., 2008; Liljedahl et al., 2005; Lund et al., 2005; Mueller et al., 2003; Parés et al., 2009; Warren, 2003), aprendre (Ackerman, 2004; Alcaraz et al., 2010; Bobick et al., 1999; Johnson et al., 1998; Kynigos et al., 2010; Lindgren i Moshell, 2011; Parés i Carreras, 2007), col·laborar (Carreras i Parés, 2004; Maes et al., 1995), rehabilitar, fer exercici (Davis i Bobick, 1998a; Hämäläinen et al., 2005; Mueller i Agamanolis, 2008), etc.

Altres robots eren com petits vehicles amb rodes (de la mida d’un gos petit) que intentaven convèncer els nens que els seguissin per jugar.

Els nens havien de poder entrar a l’espai interactiu i, quasi sense adonar-se’n, començar a jugar amb una sèrie de possibilitats que s’anaven desplegant davant d’ells.

En total hi van jugar noranta nens i nenes d’edats cronològiques entre set i dotze anys i amb un nivell funcional baix de TEA.