magnetita

Quan les forces que uneixen les entitats discretes són d’origen iònic o metàl·lic les espècies finals formades seran els clàssics imants de tipus iònic (ferrites, magnetita, etc.) o metàl·lics (Co, Fe, aliatges, etc.).

En la pedra imant (Fe₃O₄) o magnetita, per exemple, la naturalesa ha ajuntat ions Fe^III i Fe^II dins d’un empaquetament d’ions O^2-(oxo) i ho ha fet de tal manera que els moments magnètics de cada ió ferro se sumen fins i tot a temperatura ambient, i fan que presenti un elevat moment magnètic total que li dóna les característiques d’imant.

Dit amb altres paraules, en la magnetita es consideren ions ferro (II i III) aïllats i envoltats d’ions oxo de manera tridimensional infinita; en un imant molecular s’ha de sintetitzar prèviament una espècie discreta o de baixa dimensionalitat i enllaçar-la amb les altres entitats mitjançant unions de Van der Waals (T_c molt baixa), enllaços d’hidrogen (T_c baixa) o altres tipus d’enllaços més forts (covalents).

Això vol dir que el vector magnetització, una vegada eliminat el camp magnètic extern que l’ha orientat paral·lelament al camp, resta estable durant un cert temps (com si fos un imant clàssic, magnetita, per exemple).

Així, s’ha vist que l’òxid de ferro forma cristalls quasi esfèrics de magnetita quan es troba confinat dins de vesícules de lípids, mentre que sense aquestes creix com a goethita i en forma d’agulles, dos tipus de creixement que es troben en els bacteris magnetotàctics i en les dents de pegellides, respectivament.