malura

Un de nosaltres (1) havia diagnosticat la micció de sang dels bovins a la comarca bergadana, identificant aquella malura amb la piroplasmosi bigèmina.

Sempre que en els bòvids d'una masia, fins llavors indemne, s'hi presenta un cas de micció de sang, és gairebé fatal la reaparició de la malura en les temporades vinents, sobretot al començ de la tardor, o sia l'estiuet de Sant Martí; la qual cosa és raonable, perquè dels ous de les paparres (dites també llagastes o rènecs) (Ixòdides, Boophilus anulatus) en surten aleshores les larves ja disposades a fixar-se a la pell dels animals i transmetre'ls per picada el germen parasitari de la malura xuclat del primer malalt per la paparra mare.

L'atac greu de la malura es veu sempre en el bestiar adult, i comença com ho faria el carbó essencial.

El fet que no hagi estat trobat encara remei per a aquesta malura suggereix la necessitat d'incrementar la investigació de les causes que la motiven, únic procediment científic per a arribar a excloure-les.

Mentrestant, això solament pot ésser aconseguit en l'abstracció del laboratori i de la biblioteca —i també en les sales hospitalàries—, on totes les dades siguin valorades pels investigadors especialitzats de diversos països, fins que hom pugui arribar a solucions que, ni que siguin parcials, tinguin un efecte final beneficiós perquè un dia les organitzacions internacionals com l'OMS, l'ONU, la UNESCO, etcètera, acabin la malura, com fou aconseguit arnb la pesta de l'Edat Mitjana, que va arribar fins al segle XIX.

Avui aquesta malura de caràcter social ha estat eliminada de tots els països industrialitzats, organitzats per tant damunt una base científica.

Gràcies també al progrés de la biologia i de la ciència en general hom ha pogut, no solament acantonar, sinó gairebé eliminar del tot aquesta malura.