mioglobina

Bernal va enregistrar el primer diagrama de difracció de raigs X d’una proteïna globular, va iniciar un procés que, en les dècades següents, duria a resoldre les estructures cristal·lines de la mioglobina (Max Perutz i John Kendrew, Nobel de Química de 1962) i l’hemoglobina, i a partir d’ací un veritable devessall d’estructures d’altres proteïnes.

Les dues cadenes de globines, a i ß, que formen la molècula de l'hemoglobina dels adults a l'home tenen una seqüència d'aminoàcids bastant diferent de la que té la globina de la mioglobina.

La comparació de les seqüències d'aminoàcids de les globines que formen part de la mioglobina i les hemoglobines fa pensar que els gens que les controlen deriven tots d'un fragment arquetípic d'ADN, el qual fragment contenia probablement 486 parells de nucleòtids (JUKES).

Per tant, per a aquestes proteïnes, que són les més ben estudiades fins ara des d'aquest punt de vista, INGRAM admet 4 duplicacions, les quals haurien originat, per passos successius des de la mioglobina, les cadenes a, ?, ß i d de l'hemoglobina.

Cal advertir que les primeres estructures descobertes foren de proteïnes fibroses i, després, de proteïnes no catalítiques, com la mioglobina i l'hemoglobina, tot i que aquesta és considerada «l'enzim honorari».

Les globines es divideixen en quatre classes funcionals: les hemoglobines i la mioglobina, que han estat molt estudiades, i la neuroglobina i la citoglobina, descrites més recentment.

Cada còpia es va adaptar al seu ambient nou, la qual cosa va determinar una divergència considerable de les seqüències i va donar lloc al gen ancestral de l'a-globina i la ß-globina, al de la mioglobina i al de la neuroglobina —cadascuna mantenint, però, la capacitat d'unir-se a l'oxigen.