morfina

Però, malgrat les expectatives derivades del descobriment de les encefalines, opioides endògens, encara avui el millor remei continua essent la morfina, segons afirmen Gregori València i col·laboradors en el seu article.

La morfina, anomenada així en honor de Morfeu, el déu grec dels somnis, és l’alcaloide majoritari i, alhora, responsable de l’activitat analgèsica de l’opi.

S’ha demostrat que el control del dolor no és una tasca fàcil, perquè, malgrat el gran esforç investigador fet en els darrers cent anys per tal de trobar noves substàncies analgèsiques, el millor remei continua essent avui la morfina.

El cascall (Papaver somniferum) és la planta de la qual s’extreu l’opi i la morfina.

La morfina va ésser aïllada per primera vegada de l’opi per Armand Séquin el 1804 i un any més tard ho fou pel farmacèutic Friedrich Wihelm Adam Sertürner, que en va establir la potència narcòtica en administrar-la a un gos.

L’ús de la morfina en la teràpia del dolor no va ésser immediat, sinó que va haver d’esperar fins al 1827, en què Heinrich Emanuel Merck va decidir produir aquest i altres alcaloides a gran escala, iniciant així les primeres activitats de la companyia quimicofarmacèutica E. Merck.

Tot i aquests esforços de la indústria química, el tractament efectiu del dolor mitjançant l’administració de morfina no es va produir fins al 1853 amb el descobriment de la xeringa hipodèrmica per Alexander Wood.

L’administració de morfina provoca efectes molt diversos: analgèsia, mareig, canvi de caràcter, depressió respiratòria, reducció de la motilitat gastrointestinal, nàusees, vòmits i alteracions dels sistemes endocrí i nerviós autonòmic, entre d’altres.

El seu ús continuat indueix també els fenòmens de tolerància i dependència o addicció, que van ésser coneguts tan bon punt l’ús de la morfina es va fer extensiu arran de les guerres civils americana i francoprussiana.

Tots els nostres experiments han sigut fets en gats, anestesiats per una barreja de cloralosa (0,03 gr. per kg.) cloral (0,5 gr. per kg.) i morfina (0,0005 per kg.) per via intraperitoneal, o primer amb èter, i després una injecció de cloralosa per via endovenosa (la mateixa quantitat), o primer amb èter i després amb cloralosa intravenosament i cloral i morfina intraperitonealment, o amb èter solament.

En efecte, en el mateix sentit obren els fàrmacs que, com la morfina, disminueixen l'excitabilitat del nervi respiratori; els que, com la cafeïna, l'augmenten, provoquen una convergència d'ambdues corbes.

Ultra els dos casos de morfinisme citats volem mencionar-ne un altre, jove d'uns 25 anys, que prenia entre 1,75 gr. i 2 gr. de morfina al dia junt, al menys, amb 1 gr. de cocaïna.