naturalista

Així, molts alumnes de la càtedra van ser directius del Club Muntanyenc —entitat naturalista especialitzada en l’espeleologia i l’arqueologia— i de la Institució Catalana d’Història Natural —nascuda pocs anys abans que l’anterior—, que estava molt més abocada a la biologia i que acabaria integrant-se a l’IEC, com a filial, el 1917 (Camarasa, 2000).

D’aquests, J. Colominas (1884-1959) —que havia estat deixeble de Faura al Club Muntanyenc i de la càtedra de Font, i havia treballat amb Vidal com a recol·lector al Museu Martorell— fou l’únic que va sobreviure aquesta fase preinstitucional i naturalista de l’arqueologia catalana i que romandria després de la creació definitiva del Servei d’Excavacions de l’Institut, el 1915, enllaçant amb la nova etapa de professionalització del Servei.

Aquest era el cas de J. J. Landerer, naturalista, geòleg i astrònom conegut internacionalment, que va ser un entusiasta divulgador de la ciència des de diferents publicacions (Genescà, 1994), o amb la preparació de conferències amb aquesta finalitat; entre aquestes hi ha les conferències de divulgació geològica i paleontològica, organitzades junt amb el P. Antoni Vicent S. J. al Centre Catòlic Obrer de Tortosa l’any 1880 («Noticias»: 1880).

Un altre autor clàssic que s’interessà pels efectes de la neu i del glaç fou el naturalista Plini el Vell (23-79 dC).