nervi

L'excitabilitat elèctrica dels muscles i dels nervis era completament fisiològica.

Una sola cosa convé observar: els reflexes tendinosos eren exageradíssims i hi havía disminució de l'excitabilitat muscular faràdica i inversió de la fórmula pel que toca l'estímul galvànic; l'excitabilitat elèctrica dels nervis era poquíssima.

L'extrem inferior d'aquest gangli dóna origen a dos cordons nerviosos, un més gros que l'altre, que, isoladament, atravessen el diafragma; el més gros és el nervi esplàcnic major i el més prim continúa en l'abdomen el cordó del gran simpàtic.

El nervi esplàcnic major es dirigeix cap a la linia mitjana i forma, junt amb un filet nerviós, després d'atravessar aquest el gran simpàtic, una anastomosi en forma d'arc amb la concavitat dirigida cap a la linia mitjana; aquesta anastomosi presenta dos ganglis i d'aquests surten diversos filets nerviosos, que es dirigeixen els uns cap a la linia mitjana del cos, probablement al tubo digestiu, i els altres van a trobar el pedicle renal i seguint la seva vora superior, en contacte íntim amb l'arteria, penetren en l'interior del ronyó.

Amb tot i el valor demostratiu d'aquest fet, era natural assajar l'acció sobre la bufeta de l'excitant més usat en Fisiología per a l'estudi de muscles i nervis, l'electricitat, particularment en forma de corrents faràdiques.

Aquesta comunicació s'estableix per mitjà d'un gangli, impar i situat a la linia mitjana, el qual dóna ramificacions per ses extremitats superior i inferior; les inferiors van a parar a la bufeta, i les superiors van a parar al ronyó, adés directament, adés terminant abans en els ganglis que donen els nervis renals.

Altres fibres, i entre elles la més grossa de les superiors, en nombre variable, van a terminar en el gangli que dóna els nervis renals.