opercle

Una altra modificació, que es presenta en els gèneres Idotea i Sphaeroma, consisteix a perdre les branques dels pleòpodes llur disposició perpendicular al cos del crustaci, situant-se l'epipodi sobre l'endopodi com un opercle d'aquest últim; això comporta modificacions histològiques d'importància, mentre que l'exopodi gairebé no pateix cap alteració; en canvi, l'endopodi es diferencia per un sac de grosses parets formades per un epiteli singular que Bernecker (1909) designa com a «epiteli respiratori» i que té ja un funcionalisme francament eficaç, amb coeficients d'oxigenació relativament elevats.

En aquesta fase, la vesícula proacrosòmica experimenta una gran transformació morfològica: a la zona apical es veu una fina banda altament electrodensa que donarà lloc al barret acrosòmic o opercle (acrosomal cap, operculum), mentre que a la zona basal es forma una invaginació de la vesícula, embolcallada d'un material granular electrodens, que donarà lloc al tub acrosòmic (acrosomal tube, perforatium) (vegeu la fletxa de la figura 3d).

L'acrosoma és esfèric, i a la part anterior té un opercle de forma lenticular còncava amb una petita protuberància.

El citoplasma, en l'espermatozoide madur, es troba restringit a una zona estreta en forma d'anell que envolta l'acrosoma just per sota de l'opercle; en aquesta regió del citoplasma és on s'observa un sistema de membranes i microtúbuls juntament amb un nombre reduït de petits mitocondris, que tenen una matriu electrodensa amb poques crestes (vegeu la figura 4B).

La vesícula proacrosòmica mostra un opercle sobre el grànul electrodens en posició apical.

La part apical presenta l'opercle amb una depressió central.

El primer signe de diferenciació és l'aparició d'una regió electrodensa a la zona apical de la vesícula (Pochon-Masson, 1962; Langreth, 1969; Medina i Rodríguez, 1992a; Simeó et al., en preparació) que, en forma de grànul, dóna lloc en alguns casos a l'opercle (Pochon-Masson, 1962; Langreth, 1969).