opiaci

FIGURA 5. Comparació en un model de boles de les estructures de la Met-encefalina i la morfina. És probable que els àtoms assenyalats amb (*) interaccionin amb el receptor opiaci.

Malgrat els innombrables però infructuosos intents d’aïllament i purificació dels receptors opiacis, aquest quart de segle d’esforç investigador constant en el camp dels opiacis també ha permès la caracterització de l’estructura del receptor opiaci i dels diferents subtipus (µ, d i ?) mitjançant les tècniques modernes de clonació emprades en biologia molecular (Evans i col·l., Science, núm. 258 [1952-1955, 1992]; Keiffer i col·l., Cell. Mol. Neurobiol., núm. 15 [1995], p. 615-635).

Una altra fita assolida recentment ha estat la caracterització d’un nou tipus de receptor opiaci, l’ORL1, i l’aïllament del seu lligand endogen, el pèptid orfanina o nociceptina (Pan i col·l., Mol. Pharmacol., núm. 47 [1995], p. 1180-1186; Meunier i col·l., Nature, núm. 377 [1995], p. 532-535; Reinscheid i col·l., Science, núm. 270 [1995], p. 792-794).

Aquests investigadors han aconseguit produir una nova espècie de ratolins (knock-out mice) als quals els falta el receptor opiaci µ, mitjançant l’ús de tècniques de supressió de gens en cèl·lules embrionàries.

Per això, en certa mesura, aquest descobriment ve a confirmar la sospita que el sistema opiaci està en repòs en estat de normalitat i només s’activa en circumstàncies ambientals o durant períodes determinats de desenvolupament.

És probable que els opiacis siguin uns dels primers fàrmacs utilitzats per l’home, tot i que es fa difícil precisar una referència exacta sobre aquest fet.

Tanmateix les expectatives derivades del descobriment dels opiacis endògens, les encefalines, no han conduït tampoc al desenvolupament d’un analgèsic ideal lliure de problemes greus com la tolerància i l’addicció.

Per tant, són ben pocs els analgèsics opiacis que han aconseguit arribar a l’ús clínic i, encara a l’any 2000, la morfina és l’analgèsic per excel·lència per al tractament del dolor crònic.