orina

La orina de cada dia era recollida amb gran cura i en ella fèiem els següents anàlisis: N total (Kjeldahl); urea (ureòmetre de Hufner); NH₃ (Folin); creatinina (Folin amb el colorímetre Autenrieth-Koenigsberger), a. úric (Hopkins); S total i SO₄ H₂.

Durant aquest període hi hagué lleugera retenció de N perquè el malalt n'ingería 13,22 grams diaris i n'expel·lía per terme mig diari (orina i residus fecals) 12,04 grams.

S'empalmen amb ambdós extrems dues cànules, una al cap vesical, en direcció a la bufeta, en conexió amb un irrigador que pugui pujar o baixar fins a una altura d'uns dos metres, i l'altra al cap renal, en direcció cap al ronyó, i en conexió amb un tubus de vidre ple de orina del mateix gos (recullida abans de l'experiment) i amb el comptagotes inscriptor de Marey.

El líquid que serveix per a inflar la bufeta és una solució al 25 per 1000 de clorur sòdic, sensiblement isotònica amb l'orina; per això amb son ús, podrà excloure's la possibilitat de què la mucosa vesical absorbeixi major quantitat d'aigua que la que absorbiría d'orina.

Després se deixa entrar el líquid a l'urèter i a la bufeta, posant el dipòsit a diferents alsaries, registrant-se igualment el nombre de gotes segregades, i per fi es tanca la comunicació de l'irrigador amb la bufeta i, deslligant el pene, o per punció vesical es buida el reservori urinari, continuant l'inscripció de la orina fluent damunt el tambor comptagotes.

En general una pressió intravesical moderada (fins a 150 centímetres d'aigua) afavoreix la diuresi; una pressió major (fins a 2 metres d'aigua) inliibeix la secreció renal i, constantment, el buidament de la bufeta fa aumentar molt la quantitat d'orina segregada.

Nosaltres, en aquest treball, hem utilitzat aquest procediment, ja empleat per altres autors en la patología de la sang i de la orina, per a investigar si en les barrejes anafilàctiques in vitro podríem descubrir un augment dels àcids amines.