pes molecular

Aquestes millores, juntament amb la utilització de mostres enriquides isotòpicament (¹³C, ¹⁵N i/o ²H), permeten augmentar notablement el rang de pesos moleculars de proteïna abordables per RMN i retallar distàncies respecte a la difracció de raigs X.

En una reunió a San Francisco, el 1988,11 va descriure per primera vegada l’aplicació de l’EM d’electroesprai per a identificar, amb una exactitud del 0,01 %, pèptids i proteïnes de pesos moleculars fins a 40 kDa.

Ben poc després que Fenn, Tanaka i altres introduïssin l’EM de biomolècules que acabem de veure, va fer-se avinent la percepció que el veritable potencial d’aquestes tècniques rauria no tant en la determinació de pesos moleculars, com en la seva aplicació a l’elucidació d’estructures primàries de proteïnes, és a dir, com a alternativa al mapeig peptídic clàssic.

D’aquesta manera s’han pogut crear molècules enormes amb pesos moleculars fins a un milió de daltons, més de tres mil grups funcionals a la superfície i grandàries que varien entre 10 i 500 Å, comparables, per tant, a algunes biomolècules com les proteïnes, els enzims o l’hemoglobina.

Una alternativa directament accessible des d’un punt de vista tecnològic aplicable als triglicèrids d’origen renovable consisteix a realitzar el seu processament a les refineries de petroli convencionals, conjuntament amb les corresponents fraccions petrolíferes de pesos moleculars equivalents.