plastidi

Pensa que la mena i la diversitat d'estructures citològiques que contínuament hom constata en les bactèries, les quals convergeixen cap a l'estructura de mitocondri o de plastidi, constitueixen una dificultat per a plantejar-se la segona alternativa.

Diu que les mitocòndries i els plastidis poden tenir origen bacterià.

Quant a les observacions del doctor Parés, constata que, ultra l'ADN circular, les mitocòndries i els plastidis tenen ribosomes i ARN; els coeficients de sedimentació d'aquests ribosomes i dels fragments d'ARN són semblants als de les bactèries i no als de la resta de la cèl·lula.

A més, la síntesi proteica de les mitocòndries i dels plastidis és inhibida pel cloramfenicol, com la de les bactèries, i no amb la ciclohemixina, com la de les cèl·lules eucariotes.

Aquesta estratègia de transformació de plastidis té l'inconvenient que les proteïnes codificades en el genoma dels cloroplasts no estan glicosilades i, per tant, impedeix produir proteïnes recombinants que requereixen l’addició de sucres.

En les plantes superiors els plastidis tenen el seu genoma propi (plastoma), que oscil·la entre 120 i 180 quilobases, i és poliploide, és a dir, una cèl·lula pot tenir entre 1.000 i 10.000 còpies idèntiques del plastoma.

A més, a causa de l’herència materna dels plastidis, evita la transmissió del transgèn pel pol·len de les plantes modificades genèticament a altres plantes, i garanteix així la contenció del transgèn (Svab i Maliga, 2007; Ruf et al., 2007), aspecte especialment important quan parlem de producció de proteïnes terapèutiques.