pleura parietal

Hi podem veure que immediatament després d'obrir la pleura parietal (Pl.) en una longitud d'uns 6 cm. entre les costelles cinquena i sisena, la tensió sanguínea (corba superior) es fa sumament irregular.

Dèiem que hi ha un altre moment de perill en tota l'operació a través de la pleura lliure, i és immediatament després d'oberta la pleura parietal; es comprèn que necessitem un quant temps per a col·locar un separador automàtic que dilati considerablement la ferida; després hem de posar un depressor per al diafragma, i, finalment, col·lapsar el pulmó cobrint-lo amb una glassa calenta i humida ultra comprimir-lo amb la mà.

Dawson, en 1893, proposà establir el neumotòrax previ mitjançant una petita incisió de la pleura parietal i l'aplicació d'un tub de drenatge.

Aquest neumotòrax artificial no serveix sinó per a conjurar el primer moment de perill una vegada incidida la pleura parietal; però tot sol no basta per a evitar tots els trastorns del neumotòrax quirúrgic, per la qual cosa s'ha d'aprofitar aquest curt període de calma que ens proporciona el neumotòrax previ, per posar ràpidament els separadors costals, deprimir l'hemidiafragma i completar el col·lapse del pulmó.

En efecte, facilita l'exploració minuciosa de tot el pulmó, per ésser aquest molt més manejable; al contrari, si hi ha dilatació pulmonar, la seva juxtaposició a la pleura parietal la dificulta molt; tan cert és això, que Küttner suspèn, en aquest temps, tota hipertensió, la qual cosa pot tenir els seus perills, com ja sabem.