quars

D'aquests últims, es poden trobar escalfadors metàl·lics tubulars/plans (ones llargues), escalfadors ceràmics (ones llargues), escalfadors de tub de quars (ones mitjanes i curtes) o escalfadors de tubs halogenats (ones ultracurtes).

El retrocés durant els darrers cinc-cents anys ha estat inferior a 400 µm, en relació amb els grans de quars (SiO₂) suposadament no afectats per la hidròlisi (figura 1).

FIGURA 1. Fotografia d’una làmina prima d’un gres de Montjuïc col·locat en posició vertical en una de les façanes de Santa Maria del Mar, on s’observa la hidròlisi dels feldspats amb relació als de quars que no estan afectats (zona central de la foto). Sobre el conjunt s’hi veuen restes d’un recobriment negre format per cendres volants.

Majoritàriament són de calcita (CaCO₃), per bé que en totes elles s’ha determinat també la presència d’oxalats de Ca (les dues formes mono– i di-hidratada, wel·lita i weddelita, respectivament), i ocasionalment fosfats de Ca (normalment hidroxilapatita), a més a més del guix (CaSO₄·2H₂O) localitzat a la capa més exterior, en la qual també hi poden haver petites quantitats de quars i argiles, que es poden interpretar com a partícules atmosfèriques atrapades per la superfície.

Les imatges de raigs X (mappings) corresponents a la distribució dels diversos elements químics majoritaris (figura 9) confirmen la composició ja expressada, si bé l’acumulació de quars i d’argiles (Si associat a Al i K) es limita a una capa ubicada a la part més exterior del conjunt de la pàtina, cosa que suggereix que es tracta de pols atmosfèrica acumulada en un moment determinat de formació de les pàtines, tal com ja apuntàvem.

Consisteix en cristalls de tetrasilicat de calci i coure, CaCuSi₄O₁₀, amb estructura de cuprorivaita i s’obtenia fent reaccionar per escalfament un compost de calci com la calcita, un compost de coure com la malaquita, sorra (quars) i un àlcali com el natró (carbonat de sodi).