radioelement

Entre els factors apuntats per explicar la incapacitat de l’Institut de Radioactivitat per integrar-se en xarxes internacionals de recerca en radioactivitat i, en certa manera, el seu declivi en la dècada de 1920, es troba la restricció a l’àmbit nacional de la difusió dels seus resultats, la dependència de material estranger quant a instrumentació i radioelements, i, sobretot, la manca d’una indústria nacional del radi que possibilités una continuïtat professional als investigadors de l’Institut i establís sinergies positives amb el laboratori universitari.

Mostra d’això és que una cerca complementària, en la qual vaig introduir alguns dels autors obtinguts en la cerca precedent i algunes de les principals companyies productores de radioelements de període (la Banque du Radium, per exemple) va permetre obtenir tres patents addicionals.

Entre elles, trobem alguns dels principals actors del mercat internacional dels radioelements, com La Banque du Radium, G. o Erich Ebler, que aparentment van considerar les potencialitats del mercat espanyol de cara a l’explotació dels seus descobriments.

L’absència d’una indústria extractiva important a Espanya, l’escàs impacte de l’agricultura radioactiva i, en general, la manca d’una indústria important dels radioelements al país, que vaig constatar en un estudi anterior (Herran, 2008), queden corroborats per l’anàlisi de les patents.

En relació amb les primeres, la inspecció de les patents espanyoles confirma resultats previs sobre la història de la radioactivitat a Espanya i, en particular, la tesi sobre l’absència d’una indústria endògena de radioelements al país (Herran, 2008).