raig X

Les imatges de raigs X (mappings) corresponents a la distribució dels diversos elements químics majoritaris (figura 9) confirmen la composició ja expressada, si bé l’acumulació de quars i d’argiles (Si associat a Al i K) es limita a una capa ubicada a la part més exterior del conjunt de la pàtina, cosa que suggereix que es tracta de pols atmosfèrica acumulada en un moment determinat de formació de les pàtines, tal com ja apuntàvem.

Això és coherent amb el fet que no s’hagin trobat òxids de ferro com a elements cromòfors, ni per difracció de raigs X, ni a partir dels espectres Mössbauer efectuats en algunes de les mostres.

Per efectuar aquest estudi, es van portar a terme treballs de modelització molecular utilitzant tècniques de dinàmica molecular per a l’estudi de l’ancoratge de diversos lligands, utilitzant tota la informació disponible, tant estructural, a través de les diverses estructures tridimensionals resoltes per difracció de raigs X, com pel que fa als resultats farmacològics amb relació a la capacitat d’inhibició de diversos lligands, i també els de mutagènesi dirigida.

Residus importants de la interacció entre lligands no selectius i els enzims COX-1 i COX-2 han estat assenyalats per estudis de mutagènesi dirigida, amb raigs X, i confirmats pels estudis de modelització molecular.

En els darrers cinquanta anys, la tecnologia ha tingut un procés creixent d’aportacions, entre les quals destaquen el marcapassos implantable (1958), el cor artificial extern (1966), el primer cor artificial implantable (1969, tot i que el pacient va sobreviure únicament seixanta-quatre hores), la tomografia computada de raigs X (1970) i la seva implantació en els hospitals a partir de 1974, la ressonància magnètica a partir del 1989 i la robotització en determinades intervencions quirúrgiques, que, de fet, es va començar a produir a partir de l’última dècada.

Una primera aportació important de la tecnologia en el diagnòstic extern la constituí la introducció dels raigs X de forma generalitzada a partir de 1915, però no va ser fins als anys setanta que la tecnologia informàtica va permetre reduir el temps de radiació a milisegons i poder aplicar la visualització d’imatges digitalitzades, i mitjançant el tractament digital poder realçar el contrast i fer visibles detalls que amb les imatges convencionals no seria possible observar.

Les imatges obtingudes es poden basar tant en l’emissió de raigs X, en la ressonància magnètica, com en l’emissió de fotons, o en l’emissió de positrons; en aquest cas permet localitzar les zones de metabolisme més actiu del cervell, la qual cosa constitueix una eina molt important per al diagnòstic de patologies com la de Parkinson.

Les més freqüents són les tècniques de radiodiagnòstic, radiografies, revisions amb aparells de raigs X, injecció d’isòtops radioactius a la sang per a diagnosticar, ressonàncies magnètiques nuclears, tomografia per emissió de positrons (PET).

Una altra contribució decisiva va ser la realitzada per Wilhelm Conrad Röntgen amb el descobriment dels raigs X, per la qual va obtenir el 1901 el Premi Nobel de Física.

Però ja el 1930, va ser possible la visualització per raigs X de la majoria d’òrgans, gràcies a l’ús de sals de bari i materials radioopacs.

És així com, gràcies als equips de raigs X, es varen dissenyar sistemes que permeteren la diagnosi de diferents malalties i lesions.

Amb aquestes tècniques es permet la visualització amb raigs X dels vasos sanguinis i vàlvules cardíaques amb injecció de radioopacs.

La teoria de la relativitat, els raigs X o la tomografia, fan canviar els hàbits o la forma de vida? No, no produeixen cap impacte social directe i es digereixen bé.

En aquest àmbit hi ha un projecte de detectors de raigs X que es desenvolupa en col·laboració amb hospitals i un projecte de computació que fa servir tècniques amb ús directe en l’empresa i en altres àrees científiques.

Dins del camp de l'anatomia patològica no és menor la importància del tractat de les intoxicacions esteatògenes i de les degeneracions greixoses, i donat el paper cada vegada més important que assumeix la terapèutica pel radium i raigs X, resulta aquest estudi d'una valor grandíssima per a jutjar dels efectes produïts per aquests elements físics sobre els teixits irradiats (ovari en els fibromiomes, tractament del càncer pel ràdium).

La degeneració de les espermatogònies, equivalents als òvuls de l'ovari, ja que com ells es destrueixen per l'acció dels raigs X, cosa que no passa amb els espermatozoides (Regaud i Le Blanc), contribueix d'una manera directa al buidament dels cordons, com al saltar l'òvul del fol·licle de Graaf resta en aquest la cavitat on s'hi constitueix seguidament el cos groc menstrual o gestatori.

Watanabe (11), també amb els raigs X, estudiant la conducta de l'estómac del gos, troba, amb l'adrenalina, un augment inicial del to i una relaxació ulterior.

Només em cal afegir que Watanabe, en aquest mateix laboratori, troba, en animals enters examinats per raigs X, que la injecció d'adrenalina causa un augment de to en la musculatura gàstrica i que sols la relaxa posteriorment.

La importància cada dia més patent de les múltiples anastòmosis vasculars ens induïren a estudiar comparativament les diferents barreges opaques als raigs X usades correntment en els laboratoris anatòmics.

La causa en fou el descobriment, el 1912, de la difracció dels raigs x per part dels cristalls a càrrec del físic alemany Max von Laue.

Laue va demostrar que els cristalls poden provocar interferències amb els raigs x, donant lloc a un espectre de difracció, de la mateixa manera com les ones de llum són difractades per una reixeta.

Malgrat que ja es coneixia la possibilitat d’utilitzar la difracció dels raigs x, la majoria dels naturalistes espanyols es mostraven recelosos sobre la importància, fins i tot, dels mètodes òptics i geomètrics en la determinació de minerals, essent hereus d’una concepció de la mineralogia reticent a dependre excessivament de les matemàtiques.

De fet, en un volum preparat recentment amb motiu dels cinquanta anys de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona (la facultat hereva de la de Ciències Naturals) ni s’esmenta aquell equipament, assenyalant-se simplement que el primer difractòmetre de raigs x del laboratori fou construït cap a 1930.

Sobre els continguts de la recerca efectuada pel grup català, val a dir que amb prou feines abordaren la determinació d’estructures mitjançant els raigs X.

Sembla doncs, que, com a mínim, Pardillo mantingué una posició ambigua en les seves relacions amb els òrgans de govern de la Universitat durant el període prefranquista.4 CIÈNCIA EN EL SEU CONTEXT: LA INTRODUCCIÓ DE LA DIFRACCIÓ DE raigs x A CATALUNYA 391 2.